Apocalipsi Introducció
Introducció
La paraula grega amb la qual comença el llibre, apocàlipsis, significa l’acció i l’efecte de ‘treure un vel’, ‘desvelar’, i defineix un tipus de literatura religiosa que té com a objectiu revelar als homes –en aquest cas, a les set esglésies de l’Àsia Menor (1,11), que representen tota l’Església– les coses que únicament Déu coneix i que es refereixen a la història, present i futura, i a la fi del món.
La tradició cristiana ha atribuït el llibre de l’Apocalipsi a Joan, fill de Zebedeu i germà de Jaume, apòstol i evangelista. Amb tot, també des d’antic s’ha qüestionat aquesta atribució. Algunes esglésies, com les de Síria i Palestina, no van acceptar la canonicitat del llibre fins al segle V. De fet, l’autor no es dóna a si mateix el nom d’apòstol, sinó de profeta (1,1-3). Els continguts teològics i l’estil literari no són gaire pròxims als que empra el quart evangeli. De tota manera, és molt probable que l’autor formés part del cercle o grup de comunitats d’on van sorgir l’Evangeli segons Joan i les tres cartes joàniques. Això explica alguns trets comuns d’aquests escrits amb el llibre de l’Apocalipsi.
Estructura de l’obra
Sembla que el llibre està estructurat concèntricament en cinc septenaris, emmarcats per un pròleg (1,1-8) i un epíleg (22,6-21) que es corresponen: en total tenim un llibre articulat en set parts.
El primer septenari és el de les cartes (1,9-3,22). Després de la visió preparatòria (1,9-20), Joan rep la revelació d’allò que ha d’escriure a cada una de les set esglésies de l’Àsia Menor (2,1-3,22).
El segon septenari, el dels segells (4,1-8,1), comença amb una visió en la qual s’esmenta un document tancat amb set segells (cc. 4-5); a continuació s’explica com l’Anyell va obrint cada un dels segells i com això té conseqüències determinants (6,1-17). Després d’un interludi sobre la gran multitud de salvats (7,1-8), la litúrgia final d’aquesta secció evoca el nombre immens dels màrtirs que acompanyen l’Anyell (7,9-8,1).
El tercer septenari, el central, és el de les trompetes (8,2-14,5). En la visió preparatòria es descriu breument com els set àngels reben les set trompetes (8,2-5). A mesura que les van tocant, cauen sobre la terra diverses catàstrofes, amb les quals Déu vol cridar els homes a convertir-se (8,6-13,18). La litúrgia celestial de l’Anyell i el seu seguici clou aquesta secció (14,1-5).
El quart septenari és el de les copes (14,6-19,8). La visió preparatòria (14,6-20) introdueix el relat de les set plagues darreres, que els àngels duen en copes i que van abocant sobre la terra (15,1-18,24). Una bona part d’aquesta secció l’ocupa la denúncia de les maldats que es cometen a Babilònia (és a dir, a Roma). La litúrgia final descriu les noces de l’Anyell (19,1-8).
El cinquè septenari, el darrer (19,9-22,5), comença amb una breu introducció (19,9-10); vénen a continuació set visions relatives a la fi dels temps, al judici universal de Déu i a la vida futura (19,11-22,5). Aquest septenari acaba sense cap litúrgia, ja que en la Jerusalem celestial no hi ha temple, «perquè el seu temple és el Senyor, Déu de l’univers, junt amb l’Anyell» (21,22).
Altres estudiosos han proposat divisions del text diverses d’aquesta. Alguns prefereixen parlar d’una obra en dues grans parts (1,4-3,22 i 4,1-22,5), que anirien acompa-nyades d’un pròleg (1,1-3) i d’un epíleg (22,6-21). La primera part constaria d’un septenari complet (les set cartes) i la segona quedaria articulada en cinc seccions: 4,1-5,14; 6,1-7,17; 8,1-11,14; 11,15-16,16 i 16,17-22,5.
La literatura apocalíptica
La literatura apocalíptica sorgeix en temps de persecució. És un temps en què convé d’enfortir la fe de les comunitats per tal que els creients no trontollin i no acabin sotmetent-se als valors que els vol imposar el món hostil que els envolta. En el món jueu i cristià, trobem aquest tipus de literatura sobretot entre els segles II aC i I dC. Dins la Bíblia ens en queden pocs testimonis: el llibre de Daniel, en l’Antic Testament, i el llibre de l’Apocalipsi, en el Nou Testament. També hi ha textos apocalíptics en la literatura sapiencial i en la profètica (Is 24-27, i alguns fragments dels llibres d’Ezequiel, Joel i Zacaries), en els evangelis sinòptics (les anomenades «apocalipsis sinòptiques» de Mt 24-25; Mc 13; Lc 21) i en algunes cartes de Pau (2Te 2).
El pensament apocalíptic es presenta com una reflexió, inspirada per Déu, sobre el moment històric que viu la comunitat. Aquest moment és interpretat a la llum del missatge profètic comunicat en altre temps al poble escollit i que ara serveix perquè la comunitat clarifiqui el seu present. Per això són típiques d’aquest gènere literari la pseudonímia i l’antedatació, és a dir, l’atribució del llibre a un gran home o profeta del passat, que revela allò que durant un temps havia de romandre ocult (Dn 12,9). El profeta explica la història començant per presentar allò que ja ha succeït com si encara hagués de passar. D’aquesta manera s’afirma que Déu actuarà certament en el futur amb el mateix estil amb què actua en el present i amb què va obrar en el passat. Per això, en el llibre de l’Apocalipsi, Joan, el profeta que rep la revelació de Déu (1,1-3; 22,9), no ha de segellar el text, ja que la fi dels temps és imminent; ben al contrari, ha de fer-lo conèixer tot seguit (22,10).
Una visió cristiana de la història
El gènere literari apocalíptic fa pensar, d’entrada, al lector que el text anticipa els esdeveniments que acompanyaran la fi del món. De fet, però, revela que Déu és el Senyor absolut de la història i que res no s’escapa del seu domini, per bé que, a la curta, els poders del mal aparentment triomfen. Déu resta sempre fidel a l’aliança que ha fet amb el seu poble i, quan aquest món arribi al seu final, el mal serà aniquilat. El bé triomfarà definitivament, i cadascú rebrà el que li correspon segons les obres que haurà fet. Per això l’Apocalipsi es presenta com «una bona nova eterna» (14,6). En efecte, de moltes maneres s’afirma que el mal acaba aniquilant aquell qui el comet i que no durarà indefinidament. Déu estima el seu poble i intervindrà per alliberar-lo. Per aquest motiu, la comunitat perseguida ha de mantenir la fe i l’esperança.
L’autor fonamenta les seves revelacions amb constants al·lusions a l’Antic Testament, vist com a llibre que recull allò que Déu ha volgut comunicar als homes. Els textos utilitzats són sobretot els llibres de l’Èxode, d’Ezequiel i de Daniel, tres escrits que testimonien tres actuacions fonamentals de Déu en favor del seu poble en un moment d’opressió: durant l’esclavatge a Egipte, durant l’exili a Babilònia i en l’època de la persecució selèucida.
Una característica típica de la literatura apocalíptica és l’ús del simbolisme. Aquest tipus de llenguatge aparentment secret, però comprensible a partir de les imatges de l’Antic Testament, tipifica els adversaris de la comunitat creient, i és ben accessible als lectors i oients cristians. D’altra banda, el simbolisme permet que el missatge del llibre sigui universal i, per tant, aplicable a cada nova realitat concreta, més enllà d’un període determinat de la història. Si el text parla, per exemple, de l’opressió de l’imperi romà representat per Babilònia o per la bèstia, el lector sap que Roma és tan sols una encarnació concreta del mal que amenaça la comunitat i que, quan Roma caigui, s’alçaran altres Babilònies que també entraran en conflicte amb l’evangeli.
L’Apocalipsi pren els simbolismes sobretot del món animal (bèsties, cavalls o llagostes, que simbolitzen les diferents plagues de la història) i de l’univers (l’enfosquiment o la caiguda dels astres, que simbolitza la destrucció d’aquest món dolent com a preàmbul de l’aparició del cel nou i la terra nova). Els símbols numèrics són també significatius, ja que manifesten la regularitat amb què Déu governa la història: el 7 és símbol de plenitud i d’aliança; la meitat de 7, és a dir, tres i mig, o els equivalents, 42 mesos o 1 260 dies, que són tres anys i mig, volen dir que el mal no durarà pas per sempre.
El llibre de l’Apocalipsi fou escrit probablement en temps de Domicià, l’emperador que va obligar els seus súbdits a adorar-lo com a déu, cap a l’any 95, si bé l’autor pot haver recollit tradicions anteriors originades en temps de Neró. D’aquí ve que hi hagi en el llibre molts himnes litúrgics que canten que els únics «Senyors» són Déu Pare, el qui seu al tron, i l’Anyell degollat, Jesucrist mort i ressuscitat. En un moment de conflicte, l’Església discerneix la seva actuació sota el guiatge de l’Esperit, mentre realitza una contínua litúrgia de lloança i d’acció de gràcies, a imitació de la grandiosa litúrgia celestial (7,9-17). D’aquesta manera es denuncia la pretensió idolàtrica de l’imperi i del seu màxim representant.
En resum, l’Apocalipsi ofereix una visió cristiana de la història que parteix de l’experiència pasqual: el món nou, esperat per a la fi dels temps, ja ha estat inaugurat amb la resurrecció de Jesús. El seu retorn com a jutge i vencedor no pot retardar-se indefinidament. Per això l’Església ha de viure posant en pràctica l’evangeli (cc. 2-3), perquè així pugui participar del goig definitiu (el de la nova Jerusalem) en el cel nou i la terra nova que apareixeran al final de la història (cc. 21-22). D’aquesta manera la ciutat santa es presentarà engalanada i radiant quan arribi l’hora de les noces de l’Anyell.
Currently Selected:
Apocalipsi Introducció: BCI
Highlight
Share
Copy
Want to have your highlights saved across all your devices? Sign up or sign in
Bíblia Catalana, Traducció Interconfessional (BC) Text Bíblia Catalana Traducció Interconfessional, sensa els llibres Deuterocanonics, Copyright © Sociedad Bíblica de España, 2008 Utilizada con permiso