Hebreus Introducció
Introducció
La Carta als Hebreus és un escrit singular dins el conjunt del Nou Testament. L’estil és original, i el pensament, penetrant i no gaire fàcil d’entendre. Ja el seu lloc en el Nou Testament és sorprenent: malgrat ser un text llarg i dens, es troba al final de l’obra paulina, després de les cartes Pastorals i de la Carta a Filèmon, escrits curts i circumstancials.
Autor i destinataris
El lloc que ocupa la Carta als Hebreus en el conjunt del Nou Testament respon exactament a l’opinió, avui majoritària entre els estudiosos, sobre el seu origen.
D’una banda, sembla clar que no és un escrit de l’apòstol Pau. Per a justificar aquesta afirmació, només cal tenir en compte l’estil literari (composició molt ordenada, pensament reflexiu, personalitat amagada pel mateix autor) i les categories teològiques (interpretació sacerdotal de la persona de Jesucrist, ignorada en els escrits paulins i en la resta del Nou Testament, poca atenció al paper de l’Esperit, absència de les formulacions tradicionals sobre la mort i resurrecció de Jesús). És cert que la tradició de les esglésies orientals va atribuir sempre a Pau aquest escrit, malgrat algunes reticències (Climent d’Alexandria, Orígenes). Però les esglésies occidentals, més sensibles a les diferències amb les cartes de Pau, no van inscriure’l fins al segle IV en les llistes del cànon de les Escriptures al costat dels escrits paulins.
D’altra banda, no es pot negar que, en el conjunt del Nou Testament, la Carta als Hebreus és propera més aviat al món teològic de Pau. Hi ha temes importants que són clarament paral·lels; per exemple, la comprensió de la passió de Jesucrist com a obediència voluntària al Pare (compareu He 5,8; 10,9 amb Rm 5,19; Fl 2,8), la ineficàcia de la Llei antiga (compareu He 7,11-19; 10,1-10 amb Rm 4,14-15; 5,20 i Ga 3,21-25) i especialment el tema del caràcter sacrificial de la mort de Jesucrist (compareu He 5,7-10; 9,11-14 amb Rm 3,25; 1Co 5,7 i Ef 5,2).
Encara que l’obra no en doni dades explícites, es pot fer un dibuix espiritual del seu autor: és un cristià de la segona generació (2,3), probablement de procedència jueva, format en la cultura grega, profund coneixedor de l’Escriptura, d’una penetració teològica excepcional i alhora pastor sol·lícit, preocupat per la situació espiritual dels seus fidels. Tanmateix, el seu nom és desconegut, i això ha estat objecte de moltes conjectures (s’ha pensat, entre altres, en Lluc, Climent de Roma, Bernabé i Apol·ló). Encara avui és vàlida l’afirmació d’Orígenes: només Déu sap qui és l’autor de la Carta als Hebreus.
Tampoc no es pot conèixer amb exactitud la comunitat a la qual l’autor s’adreça. Tenim testimonis del títol «(Carta) als Hebreus» des de finals del segle II. Tanmateix, aquest títol reflecteix una tradició més antiga, segons la qual els destinataris de l’escrit eren cristians d’origen jueu, o d’origen prosèlit, és a dir, pagans convertits, en tot o en part, al judaisme. És evident que l’escrit pressuposa un coneixement profund de l’Antic Testament. En realitat, durant segles s’ha dit que la comunitat cristiana d’arrels jueves a la qual s’adreça aquest text, sentia la temptació de tornar al culte del temple prescrit en l’Antic Testament. Aquesta opinió volia donar raó de les llargues exposicions dedicades a mostrar la superioritat de la salvació de Jesucrist sobre el culte del temple, ineficaç i fracassat. L’escrit, però, no diu mai que el retorn al culte del temple sigui el motiu de l’obra.
L’estudi de 5,11-6,12, text decisiu, ha permès l’elaboració d’una nova teoria, segons la qual els fidels a qui es dirigeix la carta als Hebreus han abraçat la fe de fa temps (5,12; 10,32-34) i ara experimenten les temptacions i els perills típics d’una segona generació: la negligència i la mediocritat. L’escrit parla d’indolència (5,11; 6,12), de negligència en l’acolliment del do de la fe (2,3), d’absència de les reunions comunitàries (10,25). L’autor, ple d’interès pastoral, considera molt greu aquesta situació (3,12) i evoca el perill de l’abandó definitiu de la fe que sembla haver afectat alguns membres de la comunitat (6,4-6; 10,29; 12,17). Amb l’escrit es proposa un revifament de la fe de la majoria (12,15) i un enfortiment de l’esperança d’uns cristians més aviat indolents (6,11-12). Les explicacions teològiques tenen aquesta finalitat (10,19-39).
Alguns dels llocs concrets que s’han proposat com a residència de la comunitat destinatària de la Carta als Hebreus són Jerusalem, Cesarea, Alexandria i Roma. Sembla que és Alexandria la ciutat que té més possibilitats.
Pel que fa a la data de composició, resulta clar que la Carta als Hebreus és un escrit del cristianisme apostòlic (2,3). Cal situar-la, per tant, entre els anys 65 i 95, ja que en aquesta darrera data alguns fragments de l’escrit són utilitzats per Climent de Roma.
Contingut de l’escrit
L’expressió literària de la Carta als Hebreus respon al projecte teològic i pastoral del seu autor. S’hi poden distingir dos gèneres literaris que es van alternant de manera molt elaborada. Un és l’expositiu: en paràgrafs profunds, llargs i càlids, l’autor desenvolupa la doctrina sobre Jesucrist, el seu sacerdoci i el seu sacrifici salvador (1,1-14; 2,5-18; 3,1-6; 4,14-5,10; 6,13-10,18; 11,1-40). L’altre és l’exhortatiu: mitjançant tocs d’atenció, amenaces i records personals, el pastor parla directament als seus cristians i cerca de moure’ls a la fe perseverant (2,1-4; 3,7-4,13; 5,11-6,12; 10,19-39; 12,1-13; 12,14-13,19). Tot plegat fa pensar que, des del punt de vista literari, l’escrit és una densa homilia.
La distribució d’aquests dos gèneres literaris en el conjunt de l’escrit té també relació amb la seva estructura general. Seguint les indicacions que apareixen en el text (1,4; 2,17-18; 5,10; 10,39; 12,12-13), l’obra es pot dividir en cinc parts. Després del pròleg, breu i solemne (1,1-4), la primera part (1,5-2,18) parla de la posició de Jesucrist respecte a Déu i respecte als homes, mitjançant la comparació amb els àngels, i culmina amb la primera presentació de Crist com a gran sacerdot. La segona (3,1-5,10) mostra que Jesús compleix els trets fonamentals i propis de tot gran sacerdot: és digne de confiança davant de Déu i compassiu envers els homes. La part central (5,11-10,39) és la més llarga i important. Aquí l’autor exposa detalladament el seu pensament teològic, posant en relleu les característiques pròpies del sacerdoci de Crist i la seva novetat i eficàcia en contrast amb el sacerdoci de l’antiga aliança. La quarta part (11,1-12,13) s’orienta vers el tema de la fe: la fe dels antics és un exemple per als cristians, els quals necessiten refermar la constància davant les dificultats. L’última part (12,14-13,19) constitueix una exhortació a la santedat i a la pau. L’escrit acaba amb una pregària final (13,20-21) i amb una nota de tramesa, probablement afegida (13,22-25).
El sacrifici de Jesucrist
El centre del pensament de la Carta als Hebreus és el misteri de Jesucrist, Fill de Déu, gran sacerdot i salvador eficaç pel seu sacrifici. En tot l’escrit, l’exposició es fonamenta en les categories del culte de l’Antic Testament. Així, Jesucrist realitza la seva missió salvadora com a gran sacerdot vessant la pròpia sang i oferint al Pare el sacrifici perfecte i eficaç (7,1-28). I oferint-se a Déu assumeix en la seva persona la mort, la resurrecció i l’ascensió, i esdevé el mitjancer i l’intercessor davant de Déu a favor de la humanitat (9,11-14). Ell ens purifica del pecat, ens acosta definitivament a Déu i ens dóna així la plenitud (10,14.19-21). Per tant, el sacrifici de Jesucrist consisteix en la seva pròpia donació lliure i sofrent al Pare, en la qual ell ha assolit la plenitud (5,7-10; 10,4-10); i aquesta donació ha estat eficaç en nosaltres, ja que ha purificat la nostra consciència i ha fet possible la nostra donació a Déu i als altres per la fe perseverant i per l’amor (10,19-25). Els sacrificis antics són símbol de l’intent fracassat de purificar i renovar l’home allà on realment es juga la seva plenitud: el cor (9,1-10). Les llargues contraposicions entre l’únic sacrifici de Jesucrist i els múltiples i inútils sacrificis del temple són la resposta cristiana a l’eterna pregunta sobre el camí veritable de la plenitud i la salvació humana.
Així, doncs, el sacrifici de Jesucrist purifica la consciència dels homes i els capacita per a oferir a Déu el culte que es mereix (9,13-14). Aquest culte és l’ofrena constant i generosa de la pròpia vida. La purificació dels homes i la seva entrada al santuari gràcies a la sang de Jesucrist desemboca en la fe viscuda, l’esperança ferma i l’amor eficaç i concret (10,19-25). Aquests són els sacrificis que agraden a Déu (13,15-16). L’autor de la Carta als Hebreus accentua la ferma constància de l’esperança i la lluminosa experiència de la fe; el creient només assoleix la plenitud de la vida en la mesura que respon dia rere dia a la invitació de Déu mateix (3,12-14). La seva actitud, feta de constant i ferma perseverança (3,6; 6,11-12), es tradueix en el seguiment del qui el guia, Jesús (12,1-4).
Currently Selected:
Hebreus Introducció: BCI
Highlight
Share
Copy
Want to have your highlights saved across all your devices? Sign up or sign in
Bíblia Catalana, Traducció Interconfessional (BC) Text Bíblia Catalana Traducció Interconfessional, sensa els llibres Deuterocanonics, Copyright © Sociedad Bíblica de España, 2008 Utilizada con permiso