Habacuc Introducció
Introducció
Com passa amb tants altres autors bíblics, del profeta Habacuc només en sabem el nom amb què encapçala el seu escrit. A propòsit del seu autor, tan sols podem dir que en els fragments grecs de Daniel (Dngr 14,33-39) li és assignat un paper en l’escena de la fossa dels lleons.
Es fa difícil d’assenyalar l’època exacta de composició del llibre. Probablement cal situar l’obra o bé poc abans de la caiguda de Nínive, l’any 612 aC, o bé entre el 605 i el 597, any del primer setge de Jerusalem. D’aquesta manera, Habacuc hauria viscut poc temps després de Nahum i seria contemporani de Jeremies.
El llibre d’Habacuc comença, després del títol (1,1), amb un clam que el profeta adreça al Senyor (1,2-4) a l’estil dels salms de súplica. A continuació hi ha una resposta del Senyor (1,5-11), inesperada i sorprenent: encara que sembli increïble, és ell qui ha fet venir els caldeus perquè envaeixin i devastin el país. El Senyor, però, afirma que l’invasor ha anat més enllà de les atribucions que ell mateix li havia concedit. El profeta replica (1,12-17) amb gosadia: Com pot ser que Déu hagi escollit uns pagans, uns impius, per castigar el seu poble? ¿No s’adona que els caldeus són molt pitjors que el poble sant? ¿No veu que cada vegada se senten més valents i que, al capdavall, atribueixen la seva prepotència als ídols?
Després d’un verset de transició (2,1), en què el profeta resta esperant, com un sentinella i amb un cert temor, arriba la segona resposta del Senyor (2,2-19). El Senyor comunicarà un missatge important, i per això cal gravar-lo sobre unes tauletes: la fi dels caldeus s’acosta perquè s’han emparat en el propi orgull. Tanmateix, Israel només podrà mantenir-se si conserva la fidelitat a Déu. I com a mostra del que passarà, proclama cinc amenaces.
Un altre verset de transició (2,20) clou la segona resposta del Senyor i prepara la pregària final del profeta (c. 3). Aquesta pregària d’Habacuc comença amb un cant a la intervenció omnipotent de Déu, que compleix la seva promesa, i acaba amb un cant d’esperança en el Déu salvador.
El missatge del llibre d’Habacuc fa referència a la relació entre Déu i el seu poble, en el context de les circumstàncies nacionals i internacionals que es viuen en aquell moment. El profeta no entén la manera com Déu actua. Però no es queda en la lamentació, el desengany i la desesperació: Habacuc gosa interrogar el mateix Senyor. En el fons, doncs, el text planteja el problema de la destrucció volguda per Déu mateix i, alhora, incideix en la qüestió de l’imperialisme opressor.
La resposta que deixa entreveure el profeta se centra en el terme fidelitat (2,4), fonament i justificació de la vida del creient i, d’altra banda, terme que defineix la manera de ser de Déu, malgrat les aparences contràries.
En els períodes difícils, aquesta petita obra mestra ha servit per a retrobar una visió creient de la història. Els primers cristians també van anar-hi a pouar per definir la situació del creient en relació al Déu de Jesucrist. El fet que Rm 1,17; Ga 3,11 i He 10,38 citin Ha 2,4 mostra que l’Església apostòlica va trobar en la fidelitat un terme precís per a expressar allò que és la fe. Semblantment, els Pares de l’Església citen sovint aquest verset d’Habacuc, i Luter el va posar com a encapçalament del seu comentari a la Carta als Romans.
Currently Selected:
Habacuc Introducció: BCI
Highlight
Share
Copy
Want to have your highlights saved across all your devices? Sign up or sign in
Bíblia Catalana, Traducció Interconfessional (BC) Text Bíblia Catalana Traducció Interconfessional, sensa els llibres Deuterocanonics, Copyright © Sociedad Bíblica de España, 2008 Utilizada con permiso