Déu, on ets? amb John BevereMostra

Patiment mentre Creixem

La vida cristiana té alguns paral·lelismes amb el creixement d'un nen.

Quan vaig passar la meva primera experiència espiritual al desert, va ser com un nadó espiritual. En aquell moment tenia un gran exemple natural davant meu: el meu fill Addison, que tenia uns divuit mesos.

La Lisa era una gran mare, així que quan l'Addison gemegava, ella era allà per cuidar-lo. En un instant, ell estava als seus braços, gaudint del suport i la comoditat, mentre l'alletava.

Però llavors l'Addison, com tots els nens, necessitava créixer cap a la maduresa. Com tots els nostres fills —en tenim quatre— va arribar el moment en què necessitaven alimentar-se sols. Oh, Déu meu, quin desastre! Segur que enteneu el que vull dir! Intenten menjar i la meitat del menjar s'escampa per tot arreu a la trona i a terra.

Durant aquest temps, els nens es frustren amb els seus pares perquè no els donen el menjar a la boca com abans. Es queixen i ploren mentre intentes ser un pare responsable. Quan els nostres fills llençaven el menjar, volíem intervenir i prendre el control, però sabíem que això dificultaria el seu progrés. Estàvem permetent que els nostres fills creixessin. Certament no volíem acabar donant-los el menjar a la boca quan fossin adults.

A mesura que els nadons creixen, el nivell d'assistència que reben canvia per fomentar el creixement i el desenvolupament. Déu fa una cosa similar amb nosaltres, perquè puguem desenvolupar-nos i madurar espiritualment. Quan tornem a néixer i estem plens del Seu Esperit, durant un temps, Ell es manifesta cada cop que plorem. Però després que passa un temps —i amb sort anem més enllà de simplement voler llet (Hebreus 5:12)— per ajudar-nos a créixer i madurar, Ell ens permet passar per moments en què no respon instantàniament a totes les nostres crides.

Quan el Senyor em va ajudar a entendre que créixer en maduresa espiritual era una cosa semblant al procés que tota persona ha d'experimentar des de la infància fins a l'edat adulta, em vaig tornar més reflexiu i em vaig preguntar: M'he equivocat? El que estic passant no és una mena de càstig del Senyor? És possible que m'hagi portat al desert per aprendre alguna cosa, per créixer d'alguna manera que em faci estar millor equipat per seguir i servir Jesús?

La veritat és que no només estàs passant per una temporada al desert; estàs creixent a través d'ella.