Déu, on ets? amb John BevereMostra

On ets? 

Has sentit alguna vegada que el Senyor era tan a prop que tot el que havies de fer era xiuxiuejar el seu nom i Ell era allà mateix i et responia en aquell mateix moment?

Però llavors, arriba el moment en què tu intentes comunicar-te amb Ell una vegada i una altra, però sembla que hagi desaparegut de la teva vida. Potser ara mateix estàs passant per això, i la teva pregunta, la que voldries cridar als quatre vents, és la de tanta i tanta gent que es troba en aquest lloc aspre i feixuc: “Déu, on ets?”

Vaig experimentar el meu primer moment desèrtic quan era un jove creient i vivia a Dallas, Texas, a principis dels vuitanta. En aquella època àrida, vaig sentir que Déu m'havia abandonat. Abans, només em calia clamar al Senyor i Ell em responia tot seguit. Recordo com responia immediatament les peticions més trivials. Així de propera, evident i intensa era la seva presència. 

De cop, no podia comprendre que estava passant. Dia rere dia, m'agenollava, tot cridant "Déu, què està passant? Per què t'has allunyat tant?”

En aquells moments, constantment revisava la meva vida i em preguntava quin era el terrible pecat que havia comès.

És veritat. Com qualsevol altra persona, queia en el pecat regularment, però em penedia ràpidament i demanava el perdó que Jesús ens ofereix. Fins on jo sabia, en la meva vida no hi havia cap pecat conscient i persistent.

"Déu, perquè ja no em parles més?”, preguntava feixugament un dia rere l'altre. Ja que el cel semblava tancat per a mi, vaig arribar a un punt crític: Oblidat o rebutjat, havia de deixar de cercar Déu? O potser havia d'insistir, davant d'aquella resistència, amb una cerca encara més apassionada d'aquell que m'estima totalment? 

Vaig escollir la darrera opció, i Déu no em va decebre. En el desert, descobrim si el que anhelem de veritat és Déu o són les coses del món. És al desert on, si li permetem, Déu ens deslliura dels desitjos impius i crea en nosaltres un cor que el desitja a Ell, i només a Ell, sobre totes les coses.