Parallel
Introducció
L’escriptor que la tradició presenta com l’evangelista Lluc és l’autor d’una obra en dues parts formada pel tercer evangeli i pel llibre dels Fets dels Apòstols (vegeu Col 4,14; 2Tm 4,11; Flm 24). En aquesta doble obra, redactada després de la destrucció de Jerusalem l’any 70 dC, Lluc ofereix no solament la narració de la infància de Jesús i del seu ministeri fins a la seva mort, resurrecció i ascensió, sinó també un relat dels inicis de l’Església. Com indica clarament en el pròleg introductori, l’autor té la intenció d’escriure una narració ordenada i ben documentada, basada en testimonis oculars i en tradicions orals i escrites, dels fets que estan a la base de l’ensenyament cristià (1,1-4; vegeu també Ac 1,1-2).
Per a redactar la primera part de la seva obra, Lluc disposa d’una versió de l’Evangeli segons Marc; també disposa probablement d’un recull de paraules de Jesús, l’anomenada font Q (vegeu la introducció als evangelis sinòptics), que l’evangelista Mateu també hauria conegut. Com a tercera font d’informació, Lluc té, a més, materials propis que ocupen quasi la meitat del seu evangeli. L’obra segueix en l’essencial l’esquema geogràfic de l’Evangeli segons Marc: després d’uns capítols dedicats a la preparació del seu ministeri, Jesús comença la seva predicació a Galilea, puja a Jerusalem, passa els seus darrers dies a la ciutat santa, sofreix la passió i és glorificat en la seva resurrecció i ascensió. Tanmateix, les diferències amb els altres dos evangelis sinòptics (Mateu i Marc) són també notables.
Pla de l’evangeli
L’obra comença amb el pròleg (1,1-4). Immediatament Lluc relata les infàncies, posades en paral·lel, de Joan Baptista i de Jesús (cc. 1-2). Entre els episodis propis, sobresurten els de la visitació amb el càntic de Maria (1,39-56), el naixement del Baptista amb el càntic de Zacaries (1,57-80), l’anunci als pastors (2,8-20), la presentació de Jesús al temple amb el càntic de Simeó (2,22-38) i l’anada de Jesús al temple (2,41-52). Encara dintre els capítols dedicats a preparar el ministeri de Jesús, Lluc ressenya la predicació i l’empresonament de Joan Baptista, el Precursor (3,1-20), abans de donar pas als episodis que precedeixen l’actuació pròpiament dita de Jesús, el Messies: el baptisme amb la genealogia i les temptacions (3,21-4,13).
El ministeri de Jesús, que es desenvolupa primerament a Galilea (4,14-9,50), s’obre, de manera programàtica, amb la predicació a la sinagoga de Natzaret: des d’aquest moment sabem que Jesús compleix allò que l’Escriptura anunciava del Messies i que ell és, en efecte, el Messies esperat; però alhora és clar, des de bon començament, que haurà d’afrontar el refús d’una bona part del seu poble (4,16-30). L’etapa de la predicació a Galilea segueix de prop la narració de Marc, amb l’excepció de 6,20-8,3, fragment que Lluc ha introduït recollint materials diversos. El gran viatge de Jesús cap a Jerusalem domina la secció central de l’obra (9,51-19,44). Aquesta llarga secció també conté bon nombre d’escenes, paràboles i personatges que tan sols trobem en l’Evangeli segons Lluc; recordem només les paràboles del bon samarità (10,30-35), del fill pròdig (15,11-32), del ric i Llàtzer (16,19-31), del fariseu i el publicà (18,9-14). En aquestes paràboles, Jesús revela l’amor de Déu als pobres, als perduts, als pecadors, sense cap mena d’exclusió. Força endavant, en 18,15, retrobem el fil narratiu de l’Evangeli segons Marc, que és seguit fins a 24,11.
Els episodis finals de l’evangeli tenen lloc a Jerusalem (19,45-24,53). Jesús ensenya de dia en el temple, mentre que a les nits es retira a la muntanya de les Oliveres (19,45-21,38). Finalment Jesús celebra el sopar pasqual amb els deixebles, és detingut i així comença la seva passió que el portarà a la mort i a la resurrecció (22,1-24,49). Les nar-racions pasquals contenen dos episodis propis de Lluc: el dels deixebles d’Emmaús (24,13-35) i l’aparició del ressuscitat als deixebles, a Jerusalem (24,36-49). L’evangeli s’acaba amb la breu escena de l’ascensió (24,50-54). Aquest és l’epíleg que farà de pont amb la segona part de l’obra, el llibre dels Fets dels Apòstols.
Orientació de l’obra de Lluc
Des del punt de vista de la llengua i de la manera d’escriure, Lluc és un escriptor hel·lenístic. Quan redacta la seva obra, les comunitats cristianes que viuen en ambient grec es troben en plena creixença. Per això insisteix a presentar Jesús com el Salvador i els apòstols com a continuadors de la seva obra evangelitzadora, emprant els mitjans que el seu medi cultural li ofereix. Pel que fa a la mentalitat, descobrim en Lluc la influència de la historiografia de l’època, però constatem igualment que ha assimilat l’antiga versió grega de l’Antic Testament i que en pren certs textos com a model quan ha de redactar alguns passatges significatius (el cas més clar són els anomenats «evangelis de la infància»: cc. 1-2).
El fet de construir una obra en dues parts permet a Lluc de distingir dues etapes d’una mateixa història: d’una banda, els esdeveniments que es refereixen a Jesús (nar-rats en l’evangeli) i, de l’altra, el període de la missió apostòlica (el llibre dels Fets dels Apòstols). Aquesta divisió de l’obra li permet de situar l’evangelització dels pagans en el període apostòlic i d’ometre, per tant, els itineraris de Jesús fora del territori jueu (vegeu, en canvi, Mt 15,21-28; Mc 7,24-30). De la futura missió als pagans, l’Evangeli segons Lluc en conserva anuncis (2,32; 13,29; 14,16-24) o bé elements que la suggereixen (8,39; 10,1), però la difusió de l’evangeli comença per a ell amb el do de l’Esperit Sant (24,49). Lluc relata les fases d’aquesta història amb coherència. Està convençut que «no és pas en un racó de món que aquests fets han succeït» (Ac 26,26) i per això vincula el seu relat amb personatges i episodis concrets del moment històric en què viu (Lc 1,2; 2,1-2; 3,1-2). D’un cap a l’altre de l’evangeli, Jesús ocupa el lloc central i únic. Per això la figura de Joan Baptista queda inclosa en el període anterior al del Messies: el període d’Israel (16,16). Aquesta és la primera etapa de la història que Déu ha anat teixint entre els homes: l’Antic Testament és el temps de la promesa, mentre que amb l’evangeli comença el temps del compliment, que continua, encara ara, en la vida de l’Església. Lluc presenta una història penetrada tota ella per la presència del Déu que salva, i que té com a punt culminant Jesucrist, el Salvador anunciat pels profetes i predicat per l’Església apostòlica.
En aquest sentit, Jerusalem serveix d’eix entre l’evangeli (camí cap a Jerusalem) i el llibre dels Fets dels Apòstols (missió des de Jerusalem). La importància de Jerusalem i del temple és ben remarcada tot al llarg de l’obra (el primer episodi, després del pròleg, té lloc al temple: 1,5-22; també hi tenen lloc altres escenes de l’evangeli de la infància). Més endavant, en ple centre de l’evangeli, queda ben visible el sentit del camí que Jesús recorre: «no convé que un profeta mori fora de Jerusalem» (13,33). En aquesta ciutat té lloc el gran esdeveniment de la passió i mort de Jesús; allí el ressuscitat s’apareixerà als deixebles (24,13-49) i des d’allí serà endut cap al cel (24,51). Com a primer fogar de l’Església naixent, Jerusalem és encara el punt de partença de la predicació (24,47).
Característiques teològiques
La figura de Jesús constitueix per a Lluc el centre de la història, i d’una història en la qual es manifesta la salvació de Déu. Jesús és el Salvador, el Messies, el Senyor (2,11). A l’inici del seu ministeri, en el baptisme, Jesús es manifesta com el qui té en ell l’Esperit, i això és un indici clar que és el Messies anunciat (4,18.43). Paral·lelament, l’efusió de l’Esperit als deixebles (Ac 2) constitueix un signe de continuïtat entre la vida de Jesús i la vida de l’Església, lloc on ara es fa present la salvació de Déu. De moltes maneres, Lluc fa ressaltar el designi salvador de Déu (1,47; 3,6) i subratlla que en Jesús hi ha la salvació (1,69.71.77; 2,30; 19,9). Tots els pobles són cridats a participar-ne (2,30-32; 13,29-30). Això serà explicat amb detall en el llibre dels Fets dels Apòstols.
Un aspecte notable de la concepció teològica de Lluc és el fet que la missió de l’Església, guiada per l’Esperit, ocupa el llarg espai dels «darrers dies», és a dir, el període final de la història que ha començat amb el ministeri de Jesús, el Messies. Per això, per a Lluc el temps de l’Església és el temps de la salvació present ara i aquí. Lluc insisteix a donar tota la importància al moment actual (6,20-26; 9,23; 12,52; 21,19), moment en què es desplega la vida cristiana. Seguint els temes predilectes de l’evangelista, l’existència cristiana es caracteritza per la misericòrdia (6,27-36), la renúncia a tot per seguir Jesús (5,11.28; 9,23.62; 12,33; 14,33), la pobresa (4,18; 6,20; 7,22; 12,13-21; 16,9.14.19-31; 18,22; 21,4), l’alegria (15,7.10.32; 19,6; 24,41.52) i, finalment, la pregària: en diversos passatges, Jesús és presentat pregant (3,21; 5,16; 6,12; 9,18.28-29; 11,1) i exhortant a pregar (18,1; 21,36; 22,46).
Convé de remarcar encara l’atenció donada per Lluc als personatges que envolten la figura del Salvador. Entre ells sobresurt la figura de Maria, la mare de Jesús, la que ho guardava tot en el seu cor (2,19.51). De manera semblant, Lluc s’atura amb afecte en els personatges que surten al pas de Jesús: Marta i Maria (10,38-42), la dona pecadora (7,36-50), Zaqueu (19,1-10). L’interès per aquests personatges mostra fins a quin punt a Lluc li agrada de presentar la vida cristiana amb exemples viscuts.
Obra d’una profunda humanitat, l’Evangeli segons Lluc aporta a l’Església naixent i creixent, sota el guiatge de l’Esperit Sant, una exposició plena de matisos sobre la figura de Jesús i la seva funció en el pla salvador de Déu. Ho fa amb els criteris d’un historiador de l’època i amb la sensibilitat d’un home de fe.