Devocions per a la Quaresma a partir de la Santa Bíblia: MosaicMostra

Sacrifici buit (Eileen Button)

Com molts infants catòlics, vaig estar-me de menjar llepolies durant els quaranta dies de Quaresma. Recordo que el matí de Pasqua, corria escales avall esperant el regal d'un meravellós conill massís de xocolata Palmer. Després de sobreviure al tortuós temps de sacrifici, amb prou feines podia esperar a mossegar les llargues i delicioses orelles del conill de cua de cotó.Alguna vegada em podia sentir defraudada pel fet de trobar a la meva cistella una creu buida de xocolata, en lloc del meu conill preferit. Recolzada sobre la gespa de plastic verd i envoltada de llaminadures, hi havia una versió de xocolata amb llet de l'objecte de tortura del meu Salvador. En lloc del cos lacerat de Crist, la creu tenia una flor groga i rosa feta de sucre. No m'ho podia menjar. Si me l'hagués menjat, m'hauria sentit blasfema. Tot i que era gairebé impossible de suportar els llargs dies sense llepolies de Quaresma, la trivialitat del meu «sacrifici» sempre em va escandalitzar quan em vaig enfrontar a aquella creu de xocolata el matí de Pasqua. Fins i tot un infant lluita amb la realitat del sacrifici extrem de Crist.

El temps de Quaresma desconcerta anualment a molts. Negant-nos els nostres plaers o hàbits preferits –encara que sigui per un espai curt de temps– sembla un arcaisme innecessari en la nostra cultura de la immediatesa. Quaresma és un crescendo continuat i definit que condueix cap al soroll cacofònic del Divendres sant i la magnifica ària del Diumenge de Pasqua. És un temps litúrgic marcat per la deliberació i la intencionalitat.

Però sovint ens interposem en el camí de les nostres millors intencions. Quan dejunem de menjar i de tecnologia (o de qualsevol altra cosa que capturi els nostres cors i amenaci a prendre el lloc que nomes Déu pot omplir), podem tenir la temptació de sentir-nos orgullosos o arrogants pel que fa al nostre sacrifici. A vegades, la mateixa cosa a la qual renunciem clama en el nostre interior com una «necessitat» que cal satisfer. En lloc de centrar-la en Jesucrist, la nostra atenció pot desplaçar-se perillosament cap a la mateixa cosa de la qual voluntàriament ens n'estem.

Tot i això, la pràctica de la Quaresma pot ser una disciplina valuosa. És difícil d'entendre què provoca en els nostres cossos i les nostres ànimes el nostre sentit continu d'autorització. La nostra cultura dóna culte als peus del plaer, i s'inclina profundament a tot allò deliciós que ens ofereix. A mesura que hi aprofundim, ens insensibilitzem pel que fa a les necessitats –les fams reals– en les nostres vides. L'observació de la Quaresma ens pot ajudar a lluitar amb les raons que hi ha rere el nostre consumisme perpetu. Quan decidim renunciar a aquella cosa que realment no ens satisfà, ens posem cara a cara amb algunes preguntes difícils. ¿Podem creure Jesús quan diu: «L'home no viu només de pa, viu de tota paraula que surt de la boca de Déu»? ¿Com podem fer lloc per al Salvador en les nostres vides sepultades i carregades? ¿Podem captar la realitat del Divendres sant i viure l'interior de la seva ironia?

La Quaresma ens desafia a considerar les respostes honestes a aquestes i d'altres preguntes d'examen de consciència. Ens convida a saltar voluntàriament de la roda de hàmster del consumisme i fer experiència d'un pessic d'abstenir-nos de la complaença contínua i inconscient. Té la capacitat de donar un descans molt merescut als nostres egos materialistes i frenètics.

Com molts altres creients, dejuno com a disciplina anual de Quaresma i segueixo abstenint-me d'alguna cosa que consumeixo. Tinc com un tresor aquest temps d'abstinència, recerca i revelació. Cada any, aprenc alguna cosa nova.

Potser em vaig sentir –i encara m'hi sento– ofesa per una creu buida de xocolata, perquè significava allò que massa sovint és veritat sobre les nostres vides espirituals: el que veiem al defora pot semblar-nos bonic, però pot ser tràgicament buit. Ocasionalment, la realitat del sacrifici de Jesucrist i el poder del seu amor irrompen en els nostres cors endurits. Adonar-nos-en, com si ens rentéssim les nostres cares cansades amb aigua gelada, ens fa panteixar. Es poden omplir les parts buides de les nostres ànimes.