Devocions per a la Quaresma a partir de la Santa Bíblia: MosaicMostra

Dissabte (Steve Thomason)
El dissabte deuria haver estat un dia llarg i fosc. No només es van amagar per por de les seves vides, sinó, encara pitjor, es van afligir profundament. Jesús se n'havia anat. Els seus deixebles havien observat que els soldats l'acompanyaven a la seva execució el dia anterior. Ara era dissabte, el seu mestre era mort i el dolor era profund itallant, deixant-los totalment buits

No s'havien incorporat a aquell grup per això. Se suposava que Jesús era el Messies. Se suposava que havia de portar-los a la victòria sobre els seus opressors. Se suposava que havia de tornat a fer d'Israel una nació forta i deixar que es gaudissin de l'alegria de la dolça justícia. El dolor, la pena i la tristesa no eren part del paquet.

Potser t'has sentit com es van sentir els deixebles aquell dissabte fosc. Ben cert que jo sí. Durant un període de quinze mesos vaig viure la mort d'un amic, dues àvies, el meu sogre i de l'església que havíem plantat, així com les experiències properes de la mort d'una cunyada i d'una neboda. Ostres! Allà estava. Semblava que tot al meu voltant s'estava morint. No m'havia incorporat per allò. Vaig pensar que la forma de seguir a Jesús era victòria i pau. Tot el que sentía era dolor i desesperació. En realitat, havia perdut la capacitat de sentir. M'agradaria dir que ho vaig gestionar amb coratge i dignitat, fent que sí amb el cap i somrient tranquil·lament, citant breus tòpics sobre la sobirania de Déu. No ho vaig fer Vaig anar passant de la negació insensible al dubte irritant. Em preguntava si potser no havia estat a l'alçada. Potser Déu m'estava castigant per alguna cosa. Potser havia estat enganyat tots aquests anys i l'univers realment era un lloc fred i buit.

He de pensar que els deixebles van tenir sentiments semblants en aquell fosc dissabte. Semblava com si tota esperança se n'hagués anat. Ens sentim d'aquesta manera perquè oblidem una veritat important. El camí de Jesús és un camí de dolor, d'aflicció i de pena. Jesús va patir molt en la seva vida, fins-i-tot abans de la seva detenció i execució. Quan era un nen, va sabia què volia dir amagar-se a Egipte tement per la seva vida. Va conèixer la pèrdua del seu padrastre, Josep. Va plorar per la mort del seu amic, Llàtzer. Es va afligir per la ceguesa dels ciutadans d'Israel. Va agonitzar fins al punt de sagnar al jardí de Getsemaní. Va cridar les paraules del seu avantpassat, David, mentre penjava a la creu: "Déu meu, Déu meu, per què m'has abandonat?"

Però Jesús ens va dir que seria així. En el relat de Joan sobre l'ensenyament final de Jesús, Jesús va dir que Déu podaria elssarments que es estiguessin adherits a la Vinya (Joan 15: 1-17). La poda dol. No és una experiència agradable tenir grans parts de la teva vida separades de tu. No hi ha alegria en la sensació de les cisalles que tallen la teva carn. Tanmateix, com sap el Gran Jardiner, sense poda no hi ha vida.

Aquest és el camí de Jesús: el camí de l'amor i la gràcia de Déu. Déu ens purifica amb dolor. Els deixebles van aprendre això i van escriure a les esglésies sobre això. Jaume va dir que quan patim proves diverses, ho considerem motiu de pura joia, perquè al final ens fa ser complets i forts. Pere ens va dir que el sofriment refina els nostres cors com el foc refina l'or. Pau, quan va descriure el dolorós procés de persecució i de trencar les parets del prejudici, va arribar al clímax de tot el procés amb una sola paraula: esperança.

El dissabte finalment va acabar. El diumenge els deixebles s'enfrontaren cara a cara amb una realitat que és més profunda quela pena. Es van trobar amb l'esperança. Jesús va arrencar el dolor i l'aflicció i va tornar de l'altra banda viu una altra vegada. Els dissabtes vindran. D'això en pots estar segur. Vindran i seran dolorosos. Poden durar un dia; poden durar vint mesos. Quan vinguin, recordau-ho: sense dissabte no arribem al diumenge. L'amor de Jesús és la nostra esperança per avui i per sempre. Estarem tristos, però podem estar tristos amb esperança.