Romans 9:1-18 - Compara totes les versions

Comparteix

Com a cristià dic la veritat i no menteixo, amb la seguretat que em dóna la meva consciència guiada per l’Esperit Sant. Sento una gran tristesa i un dolor punyent al cor, perquè jo mateix voldria ser el repro-vat, el separat de Crist, i que no ho fossin els meus germans, els del meu llinatge segons la carn. Ells són israelites; a ells pertany l’adopció de fills, la presència divina, les aliances, la promulgació de la Llei, el culte, les promeses. Són d’ells els patriarques, i d’ells humanament descendeix el Crist, que és per damunt totes les coses, Déu beneït pels segles. Amén. No és pas que la paraula de Déu hagi fallat, és que no tots els descendents d’Israel són realment Israel. Com tampoc pel sol fet de ser nissaga d’Abraham en són tots fills autèntics, sinó que: “És d’Isaac que sortirà la nis-saga que portarà el teu nom.” És a dir, no són els fills carnals els qui són fills de Déu, sinó que són els fills de la promesa els qui són comptats com a descendència. Efectivament, la paraula que conté la promesa és aquesta: “Per aquest temps tornaré i Sara ja tindrà un fill.” D’altra banda, tenim també el cas de Rebeca, que va tenir dos fills d’un mateix home, d’Isaac, el nostre pare. Doncs bé, quan encara no havien nascut, ni havien pogut fer res de bo ni de dolent, per tal que es mantingués el principi de lliure elecció de Déu, que no depèn de les obres, sinó del qui crida, li fou dit: “El gran servirà el petit”, tal com diu l’Escriptura: “He preferit Jacob, i he rebutjat Esaú.” ¿Deduirem d’això que potser Déu és injust? De cap manera! Mireu què diu Moisès: “Tindré com-passió de qui jo vulgui, i m’apiadaré de qui em sembli bé.” De manera que no depèn del qui ho vol ni del qui s’hi afanya, sinó de Déu, que concedeix el favor. Tornant a l’Escriptura, al faraó se li diu: “Per això t’he enlairat, per mostrar en tu la meva força i perquè el meu nom sigui proclamat arreu de la terra.” Així, doncs, té compassió de qui vol, i deixa endurir qui li sembla bé.

Unit a Crist i tenint per testimoni la meva pròpia consciència guiada per l’Esperit Sant, declaro amb tota veritat, i no menteixo, que sento una gran tristesa i un dolor constant al fons del cor. Pel bé dels meus germans, la gent del meu llinatge, jo mateix desitjaria ser maleït i separat del Crist! Com a israelites, els pertanyen la gràcia de ser fills, la glòria de Déu, les aliances, la Llei, el culte i les promeses; també són d’ells els patriarques, i, com a home, ha sortit d’ells el Crist, que és Déu i està per damunt de tot. Sigui beneït per sempre. Amén. I no és pas que la paraula de Déu hagi fallat, ja que no tots els israelites de naixement formen l’Israel veritable, ni pel sol fet de ser descendència d’Abraham en són tots fills. Al contrari, l’Escriptura diu: La descendència que portarà el teu nom serà la d’Isaac . És a dir, que no tots els descendents d’Abraham són fills de Déu; només compten com a descendència els qui han nascut en virtut de la promesa. I aquestes són les paraules de la promesa: Per aquest temps tornaré, i Sara haurà tingut un fill . Més encara, hi ha també el cas de Rebeca, que va concebre dos fills d’un sol home, Isaac, el nostre pare. Doncs bé, quan encara no havien nascut, ni havien fet res de bo o res de dolent, es va confirmar la lliure elecció de Déu, que no depèn de les obres humanes, sinó d’ell mateix que crida. Ell va anunciar a Rebeca: El més gran servirà el més petit . Tal com també diu l’Escriptura: He estimat Jacob, he avorrit Esaú . Què direm, doncs? ¿Que en Déu hi ha injustícia? De cap manera! Ell diu a Moisès: Em compadeixo de qui em vull compadir i tinc misericòrdia de qui vull tenir misericòrdia . Per tant, tot depèn no del voler o dels esforços humans, sinó de la compassió de Déu. D’aquí que l’Escriptura digui, referint-se al faraó: T’he fet sorgir per mostrar a través teu el meu poder i perquè la meva anomenada arribi arreu de la terra . Per tant, es compadeix de qui vol, i a qui vol li endureix el cor.