ROMANS 9:1-18

Com a cristià dic la veritat i no menteixo, amb la seguretat que em dóna la meva consciència guiada per l’Esperit Sant. Sento una gran tristesa i un dolor punyent al cor, perquè jo mateix voldria ser el repro-vat, el separat de Crist, i que no ho fossin els meus germans, els del meu llinatge segons la carn. Ells són israelites; a ells pertany l’adopció de fills, la presència divina, les aliances, la promulgació de la Llei, el culte, les promeses. Són d’ells els patriarques, i d’ells humanament descendeix el Crist, que és per damunt totes les coses, Déu beneït pels segles. Amén. No és pas que la paraula de Déu hagi fallat, és que no tots els descendents d’Israel són realment Israel. Com tampoc pel sol fet de ser nissaga d’Abraham en són tots fills autèntics, sinó que: “És d’Isaac que sortirà la nis-saga que portarà el teu nom.” És a dir, no són els fills carnals els qui són fills de Déu, sinó que són els fills de la promesa els qui són comptats com a descendència. Efectivament, la paraula que conté la promesa és aquesta: “Per aquest temps tornaré i Sara ja tindrà un fill.” D’altra banda, tenim també el cas de Rebeca, que va tenir dos fills d’un mateix home, d’Isaac, el nostre pare. Doncs bé, quan encara no havien nascut, ni havien pogut fer res de bo ni de dolent, per tal que es mantingués el principi de lliure elecció de Déu, que no depèn de les obres, sinó del qui crida, li fou dit: “El gran servirà el petit”, tal com diu l’Escriptura: “He preferit Jacob, i he rebutjat Esaú.” ¿Deduirem d’això que potser Déu és injust? De cap manera! Mireu què diu Moisès: “Tindré com-passió de qui jo vulgui, i m’apiadaré de qui em sembli bé.” De manera que no depèn del qui ho vol ni del qui s’hi afanya, sinó de Déu, que concedeix el favor. Tornant a l’Escriptura, al faraó se li diu: “Per això t’he enlairat, per mostrar en tu la meva força i perquè el meu nom sigui proclamat arreu de la terra.” Així, doncs, té compassió de qui vol, i deixa endurir qui li sembla bé.