Romans 4:13-25 - Compare All Versions

Comparteix

La promesa feta a Abraham i als seus descendents, d’obtenir per herència el món, no va ser feta sota l’observança de la Llei, sinó en virtut de la justícia que prové de la fe. De manera que, si els hereus fossin els sotmesos a la Llei, la fe resultaria inútil i la promesa no tindria motiu de ser. De fet, la Llei pressuposa un càstig, mentre que on no hi ha Llei no pot haver-hi transgressió. És per això que la promesa depèn de la fe, a fi que, tenint per base el favor gratuït, la promesa quedi assegurada a tota la descendència, no sols la que se-gueix la Llei, sinó també la que segueix la fe d’Abraham, que és pare de tots nosaltres, tal com diu l’Escriptura: “T’he cons-tituït pare de molts pobles.” Ho és da-vant d’aquell en qui va dipositar la con-fiança, el Déu que fa reviure els morts i crida el no-existent a l’existència. Ell, esperant quan semblava no ha-ver-hi esperança, va creure Déu i així esdevingué pare de molts pobles, tal com diu l’Escriptura: “Així serà la teva descendència.” La seva fe no es va afeblir quan veia el seu cos, de quasi cent anys, ja consumit i l’esmorteïment del si de Sara per a concebre; davant la promesa de Déu, no va titubejar per incredulitat, al contrari, s’enfortí amb la fe, donant glòria a Déu, plenament convençut que ell és prou poderós per a complir allò que ha promès. Per això “li fou comptat com a jus-tícia”. I aquest “li fou comptat” no va ser només escrit per a ell, sinó que també a nosaltres ens serà comptat, els qui creiem en aquell qui ha fet ressuscitar d’entre els morts Jesús, Senyor nostre, que fou lliurat pels nostres pecats i ressuscitat per donar-nos la justificació.

Abraham i la seva descendència no van rebre la promesa de posseir en herència el món en virtut de la Llei, sinó en virtut de la justícia que s’obté per la fe. De fet, si els hereus ho fossin en virtut de la Llei, la fe no seria res, i la promesa quedaria anul·lada; perquè la Llei provoca la indignació divina mentre que, on no hi ha Llei, tampoc no hi ha transgressió. Així, doncs, els hereus ho són en virtut de la fe, per pura gràcia. D’aquesta manera la promesa és vàlida per a tota la descendència, no tan sols per als qui viuen sota la Llei, sinó també per als qui participen de la fe d’Abraham, que és pare de tots nosaltres, tal com diu l’Escriptura: T’he fet pare d’una multitud de pobles ; i ho és davant de Déu, en qui va creure: el Déu que fa reviure els morts i crida a l’existència allò que no existia. Esperant contra tota esperança, va creure i va arribar a ser pare d’una multitud de pobles, d’acord amb el que diu l’Escriptura: Així serà la teva descendència . Abraham no va defallir en la fe tot i saber que, als seus quasi cent anys, ja tenia el cos esmorteït, com mortes estaven les entranyes de Sara. Al contrari, davant la promesa de Déu, no es deixà endur per la incredulitat, sinó que fou enfortit per la fe i donà glòria a Déu. Estava del tot convençut que Déu és prou poderós per a complir allò que ha promès. Per això també hi ha escrit: Li ho comptà com a justícia . I si es va escriure li ho comptà , no va ser tan sols per a ell, sinó també per a nosaltres, a qui Déu tindrá en compte la fe: nosaltres, que creiem en aquell qui va ressuscitar d’entre els morts Jesús, Senyor nostre, que fou entregat per perdonar-nos els pecats i ressuscitat per fer-nos justos.