ROMANS 4:13-25

La promesa feta a Abraham i als seus descendents, d’obtenir per herència el món, no va ser feta sota l’observança de la Llei, sinó en virtut de la justícia que prové de la fe. De manera que, si els hereus fossin els sotmesos a la Llei, la fe resultaria inútil i la promesa no tindria motiu de ser. De fet, la Llei pressuposa un càstig, mentre que on no hi ha Llei no pot haver-hi transgressió. És per això que la promesa depèn de la fe, a fi que, tenint per base el favor gratuït, la promesa quedi assegurada a tota la descendència, no sols la que se-gueix la Llei, sinó també la que segueix la fe d’Abraham, que és pare de tots nosaltres, tal com diu l’Escriptura: “T’he cons-tituït pare de molts pobles.” Ho és da-vant d’aquell en qui va dipositar la con-fiança, el Déu que fa reviure els morts i crida el no-existent a l’existència. Ell, esperant quan semblava no ha-ver-hi esperança, va creure Déu i així esdevingué pare de molts pobles, tal com diu l’Escriptura: “Així serà la teva descendència.” La seva fe no es va afeblir quan veia el seu cos, de quasi cent anys, ja consumit i l’esmorteïment del si de Sara per a concebre; davant la promesa de Déu, no va titubejar per incredulitat, al contrari, s’enfortí amb la fe, donant glòria a Déu, plenament convençut que ell és prou poderós per a complir allò que ha promès. Per això “li fou comptat com a jus-tícia”. I aquest “li fou comptat” no va ser només escrit per a ell, sinó que també a nosaltres ens serà comptat, els qui creiem en aquell qui ha fet ressuscitar d’entre els morts Jesús, Senyor nostre, que fou lliurat pels nostres pecats i ressuscitat per donar-nos la justificació.