Fets dels Apòstols Introducció
Introducció
El llibre dels Fets dels Apòstols i l’Evangeli segons Lluc són les dues parts d’una única obra, que la tradició atribueix unànimement a un mateix autor: l’evangelista Lluc. Mentre que l’evangeli, la primera part de l’obra, parlava de «tot el que Jesús va fer i va ensenyar» (1,1), la segona part vol descriure de quina manera es compleix la promesa de Jesús ressuscitat als apòstols: «Vosaltres, quan l’Esperit Sant vindrà damunt vostre, rebreu una força que us farà testimonis meus a Jerusalem, a tot Judea, a Samaria i fins a l’extrem de la terra» (1,8). El tema de l’escrit és, doncs, l’expansió de l’evangeli des de Jerusalem fins a Roma, capital de l’imperi i centre, per tant, del món conegut. El llibre descriu alguns dels episodis més significatius d’aquesta expansió, corresponents als anys 30-60 dC. Aquests episodis serveixen per a mostrar com el cristianisme té una projecció universal.
Encara que no es pot datar amb precisió, sembla que el llibre dels Fets dels Apòstols fou escrit per Lluc després de l’any 70, immediatament o poc temps després de l’evangeli.
El text grec del llibre ens ha arribat en dues formes diferents. Una, la més curta, anomenada alexandrina o egípcia, és la que presenta més garanties i, per tant, la més seguida en les traduccions. L’altra, anomenada occidental, més llarga, ofereix també elements interessants des del punt de vista històric i teològic, i algunes vegades és reproduïda en les notes.
Pla del llibre
Després d’un breu pròleg (1,1-2), l’autor connecta l’inici del llibre dels Fets dels Apòstols amb el final de l’Evangeli segons Lluc, i recull les darreres instruccions del ressuscitat als deixebles, la promesa de l’Esperit Sant, l’ascensió i el retorn dels apòstols a Jerusalem (1,3-14). L’episodi de l’elecció de Maties, successor de Judes, el traïdor, i la seva incorporació al grup dels dotze apòstols tanca els preliminars del llibre (1,15-26).
La primera part (2,1-8,3) comença amb l’episodi de la vinguda de l’Esperit Sant i el naixement de l’Església (2,1-47) i és dedicada a descriure la comunitat de Jerusalem amb les diverses persones i grups que la formen; entre ells hi ha Pere, Joan i els altres apòstols (3,1-5,42). Aquesta part acaba amb la persecució de l’església de Jerusalem, en particular dels creients de llengua grega dirigits per Esteve, el primer màrtir (6,1-8,3).
La persecució contra la comunitat de Jerusalem que es produeix ben aviat origina una dispersió de molts cristians; així la Paraula arribarà a Samaria, als territoris de la costa mediterrània i a Damasc (8,4-11,18). El relat de la conversió de Saule, el futur apòstol Pau (9,1-19), prepara un nou pas endavant en l’anunci de l’evangeli. L’expansió del missatge cristià s’orienta ara cap a Antioquia de Síria, Xipre i l’Àsia Menor (11,19-14,28), i de manera progressiva es va estenent també a les persones d’origen no jueu. Els episodis de les visions de Pere i del centurió Corneli, que culminen amb la vinguda de l’Esperit Sant sobre els pagans i el seu baptisme, fan comprendre als primers cristians que l’anunci de l’evangeli està destinat a tothom (10,1-11,18). Les primeres dificultats plantejades per aquesta obertura del cristianisme naixent es resolen amb les decisions de l’assemblea o concili de Jerusalem (15,1-35), que dóna suport a la tasca missionera entre els pagans. Aquest episodi tanca la segona etapa de difusió de la Paraula (8,4-15,35).
Tanmateix, la difusió de la Paraula continua a gran velocitat i ara el missatge cristià és predicat per Pau, juntament amb altres col·laboradors, a Macedònia, Grècia i l’Àsia Menor (15,36-21,14).
L’última part del llibre (21,15-28,31) comença amb l’arribada de Pau a Jerusalem (21,15-26). Immediatament, però, Pau és detingut i empresonat. Primerament es defensa davant els jueus, a Jerusalem, i, quan és traslladat a Cesarea, davant les autoritats romanes (21,27-26,32). Finalment és conduït a Roma en un llarg i accidentat viatge (27,1-28,16). Allí Pau dóna testimoni de Jesús davant de jueus i pagans (28,17-31): la Paraula ha arribat a Roma, el missatge de l’evangeli s’ha difós per tota la terra.
Particularitats de l’escrit
L’estil del llibre dels Fets dels Apòstols, com passava ja amb el de l’Evangeli segons Lluc, manifesta que l’autor sap alternar de manera molt adequada diversos nivells de llenguatge, des del més popular fins al més elaborat, segons la circumstància que relati o el personatge que parli. Lluc és un bon narrador, que connecta amb gran habilitat literària els episodis, els resums i represes del fil narratiu i els discursos dels protagonistes.
Els discursos són explicacions particularment interessants del missatge cristià. Aquests discursos ocupen gairebé una tercera part del llibre. N’hi ha que són adreçats als jueus (2,14-39; 3,12-26; 4,8-12; 5,29-32; 7,2-53; 10,34-43; 13,16-41) i d’altres que ho són als pagans (14,15-17; 17,22-31). Un dels discursos, el que Pau fa davant els dirigents de l’església d’Efes, és de comiat (20,17-35). Tot i que estan molt marcats per l’estil de Lluc, els discursos conserven sens dubte elements típics de la predicació cristiana primitiva. En el seu lloc actual, compleixen la funció d’oferir una interpretació determinada dels fets i de precisar-ne el significat.
És interessant també de notar que en més d’una ocasió el text estableix paral·lelismes entre personatges i situacions. A l’interior del llibre, per exemple, hi ha elements de correspondència entre la presentació de Pere i la de Pau (es poden comparar 3,1-26 i 14,8-17), però encara és més significativa la relació entre episodis dels Fets dels Apòstols i escenes de l’Evangeli segons Lluc. Aquesta relació permet d’accentuar la continuïtat entre Jesús i els primers cristians.
Cal esmentar encara alguns fragments del llibre coneguts amb el nom de «seccions en nosaltres», per l’ús que fan de la primera persona del plural: sembla talment que el narrador hagi acompanyat Pau en els seus viatges (16,10-17; 20,5-15; 21,1-18; 27,1-28,16). Aquest fet ha portat a preguntar-se si Lluc tenia a mà un diari dels viatges en els quals ell hauria participat, o si fa ús d’un procediment literari per a donar més vivesa a la seva narració i per a aconseguir una sensació de proximitat amb els fets que explica. Sembla més probable això darrer. Lluc ha pogut aplegar una bona documentació de les grans fites dels itineraris de Pau; tot i els anys transcorreguts, no li havia de ser difícil recollir records i tradicions de les comunitats fundades pel gran apòstol.
Característiques teològiques
En el seu evangeli, Lluc havia presentat el temps de la vida de Jesús com el centre de la història. Jesús, que és el Messies i el Senyor, porta als homes la salvació de Déu. En el llibre dels Fets dels Apòstols, en perfecta continuïtat amb l’evangeli, Lluc explica la manera concreta com aquesta salvació es realitza i comença d’arribar a tot arreu.
Els apòstols continuen el ministeri de Jesús anunciant la seva mort, resurrecció i ascensió. Ells exposen la fe en Jesucrist, Messies (4,26-27), Servent (3,13.26; 4,27.30) i alhora Fill de Déu (9,20; 13,33), capdavanter i salvador (5,31), que compleix les promeses d’Israel (13,23). El camí de Jesús és vist, justament, com un compliment de les profecies (2,24-32; 13,34-37): l’Escriptura, inspirada per l’Esperit Sant, assenyala el designi salvador de Déu, realitzat en Jesucrist (1,16; 4,25; 28,25-28). D’aquí que sigui tan important l’ensenyament dels qui van conviure amb ell, convertits ara en testimonis de la seva resurrecció (1,21-22). Ells fan de pont entre l’acció de Jesús fins al moment de la seva ascensió i la vida de l’Església.
Dos grans personatges destaquen en el conjunt de l’obra: Pere (cc. 1-12) i Pau (cc. 13-28), encara que l’autor dedica també la seva atenció a altres persones i grups que van intervenir de manera decisiva en els orígens del cristianisme (Joan, Esteve, Felip, Bernabé...).
La tasca dels missioners cristians fa que un nombre cada vegada més gran d’homes i dones es converteixin a la fe en el Senyor (5,14) i s’uneixin als creients. El llibre dels Fets dels Apòstols subratlla en diversos llocs la unió de cor i de béns que es vivia en aquella primera comunitat de Jerusalem, presentada amb unes característiques que la fan ser model de qualsevol altra comunitat en qualsevol lloc i època (2,42-47; 4,32-35; 5,12-16).
La vida cristiana és presentada en els seus elements més importants. Els convertits a la fe reben el baptisme, juntament amb el do de l’Esperit Sant (1,5; 2,38; 11,16). Reunits en comunitat, «parteixen el pa» (2,42), és a dir, celebren l’eucaristia; de vegades es diu que ho fan «en diumenge» (20,7). En la vida d’aquests primers grups cristians no hi falten profetes ni mestres (11,27; 13,1), ni persones que presideixen la comunitat, les quals en alguns casos són designades per Pau, Bernabé i altres (14,23).
Ara bé, per damunt de tot, un dels elements fonamentals en el plantejament del llibre és que, a més dels protagonistes visibles de la història que s’hi explica –els apòstols o els primers cristians–, hi intervé molt activament l’Esperit Sant, que hi té en tot moment un paper decisiu. És ell qui dirigeix la vida i les accions de les primeres comunitats, com també l’activitat missionera dels apòstols (4,8.31; 8,29; 10,19; 13,2.4;16,6-7), i qui orienta les gran etapes de la difusió de l’evangeli. L’Esperit és presentat com el qui pren la iniciativa en els moments decisius (15,28), i en alguns moments concrets hi ha manifestacions extraordinàries de la seva presència (2,4; 10,44-46). Tanmateix, allò que realment caracteritza la seva funció, en el llibre dels Fets dels Apòstols, és l’acció constant que duu a terme entre l’Església dels inicis.
En resum, doncs, en el llibre dels Fets dels Apòstols, Lluc descriu l’expansió i el des-envolupament de les primeres comunitats cristianes d’acord amb una visió de la història com a realització del designi diví i com a acció salvadora de Déu enmig dels homes. El guiatge i l’impuls de l’Esperit Sant acompanyen l’Església en la seva missió al servei de la difusió de l’evangeli.
S'ha seleccionat:
Fets dels Apòstols Introducció: BCI
Subratllat
Comparteix
Copia
Vols que els teus subratllats es desin a tots els teus dispositius? Registra't o inicia sessió
Bíblia Catalana, Traducció Interconfessional (BC) Text Bíblia Catalana Traducció Interconfessional, sensa els llibres Deuterocanonics, Copyright © Sociedad Bíblica de España, 2008 Utilizada con permiso