2 Pere Introducció
Introducció
La Segona carta de Pere, més que no pas un escrit pertanyent al gènere epistolar, és un testament, un discurs de comiat com els que trobem en l’Antic Testament (Dt 29-33), en l’anomenada literatura intertestamentària i en el Nou Testament mateix (Jn 13-17; Ac 20,17-35).
La temàtica que hi és tractada, el fet que la primera generació de cristians ja hagi desaparegut, l’esment d’una col·lecció de cartes de Pau i la utilització que fa de la Carta de Judes (escrita entre els anys 80 i 100), porta a datar la Segona carta de Pere a la fi del període neotestamentari, és a dir, a l’inici del segle II. Segurament és l’escrit més tardà del Nou Testament.
Dels destinataris, tan sols podem dir que estan familiaritzats tant amb l’Escriptura com amb les tradicions apocalíptiques jueves, que l’autor cita sense haver-les d’explicar. Sembla que els lectors coneixen algunes doctrines gregues sobre l’aigua com a origen del món i el foc com el destructor final. Aquests indicis fan pensar en un ambient judeocristià hel·lenístic, que podria ser el de la ciutat d’Alexandria, capital de l’Egipte romà i centre important de cultura hel·lenística amb una nombrosa presència de jueus. De fet, l’església d’Alexandria, que segons la tradició fou fundada per Marc, l’intèrpret de Pere i autor del segon evangeli, va ser la primera que acceptà la Segona carta de Pere dins el cànon del Nou Testament. També d’Alexandria semblen provenir altres escrits, apòcrifs, encapçalats igualment amb el nom de Pere (Evangeli de Pere, Apocalipsi de Pere).
El text situa l’apòstol Pere a punt de la mort; llavors Pere evoca un esdeveniment decisiu en la seva vida: la visió de la glòria del Fill estimat de Déu a la muntanya de la transfiguració, fet que anuncia l’esplendor de la seva segona vinguda. En aquest context de comiat, l’apòstol comença refermant, en els seus lectors, la fe rebuda i la memòria de tots els ensenyaments anteriors (c. 1), els adverteix contra els falsos mestres (c. 2) i els recorda que, malgrat un suposat retard del Senyor, ell tornarà i que, per tant, cal vetllar (3,1-13). La cloenda (3,14-18) insisteix precisament sobre la necessitat de mantenir-se ferms fins a l’arribada del Senyor.
La preocupació principal de l’autor és evitar que els lectors es deixin arrossegar per les doctrines dels falsos mestres, dels quals fa una descripció carregada de menyspreu. Aquests falsos mestres, segons el que en diu la mateixa carta, neguen la divinitat de Jesucrist, no admeten la doctrina bíblica de la creació, menyspreen les realitats creades com a no mereixedores de la salvació divina, consideren que el món és etern i, així, neguen, tot burlant-se’n, que el Senyor hagi de tornar; a més, viuen en el llibertinatge i la immoralitat.
Finalment, cal dir que la Segona carta de Pere aporta algunes dades significatives sobre allò que cal entendre per Escriptura: l’autor n’afirma explícitament el caràcter inspirat, situa en un mateix pla les profecies de l’Antic Testament i el testimoniatge apostòlic, i fa referència a un recull de cartes de Pau. Són elements que ens parlen de l’assumpció per part dels cristians, com a paraula inspirada, tant de l’Antic Testament com dels escrits que constituiran allò que posteriorment serà el Nou Testament.
S'ha seleccionat:
2 Pere Introducció: BCI
Subratllat
Comparteix
Copia
Vols que els teus subratllats es desin a tots els teus dispositius? Registra't o inicia sessió
Bíblia Catalana, Traducció Interconfessional (BC) Text Bíblia Catalana Traducció Interconfessional, sensa els llibres Deuterocanonics, Copyright © Sociedad Bíblica de España, 2008 Utilizada con permiso