1 Tessalonicencs Introducció
Introducció
Tessalònica era la capital de la província romana de Macedònia. El procònsol o governador romà hi tenia la residència. D’altra banda, com a ciutat lliure que era, l’administraven magistrats autòctons (Ac 17,6.8). La ciutat s’havia convertit en un gran centre comercial que atreia molts estrangers, i també s’hi havia instal·lat una nombrosa colònia jueva.
Pau i la comunitat de Tessalònica
Segons el relat del llibre dels Fets dels Apòstols (Ac 17,1-10), Pau va arribar a Tessalònica després dels incidents de Filips, acompanyat de Siles i Timoteu. Va començar predicant a la sinagoga, tal com acostumava a fer, però després va continuar a casa de Jàson. La seva estada a la ciutat es devia prolongar un cert temps, si tenim en compte que va alternar la predicació de l’evangeli amb un treball manual. De tota manera, no devia deixar-hi una comunitat molt consolidada, ja que hagué de fugir precipitadament a causa d’un avalot provocat per alguns jueus.
Poc temps més tard, la comunitat va sofrir una persecució de part dels mateixos conciutadans. Preocupat per la sort d’aquells cristians novells, Pau els envià, des d’Atenes, el seu col·laborador Timoteu (1Te 3,2). Quan Timoteu va tornar, amb bones notícies i, segurament, amb algunes qüestions que els tessalonicencs li havien plantejat sobre els difunts i la vinguda del Senyor, Pau, que era a Corint, els va escriure aquesta carta (3,6), al començament de l’any 51.
Contingut de la carta
La carta s’inicia amb la salutació (1,1) i una acció de gràcies a Déu per la fe, l’esperança i l’amor dels tessalonicencs (1,2-10).
A continuació, Pau recorda el temps en què va anunciar l’evangeli a Tessalònica. L’apòstol subratlla les relacions afectuoses que manté amb la comunitat (2,1-12) i fa un elogi de la fe dels tessalonicencs, que s’han mantingut ferms malgrat les persecucions que han patit de part dels propis compatriotes (2,13-16). Pau manifesta el seu desig d’anar a Tessalònica tan aviat com pugui i explica que, mentrestant, hi ha enviat Timoteu, que n’ha tornat i li ha dut bones notícies (2,17-3,13).
Pau dedica la segona part de la carta a respondre les preguntes sobre la vida futura i a donar orientacions sobre la vida present (4,1-5,22). Després de parlar sobre el comportament adequat per a plaure a Déu (4,1-12), l’apòstol tracta una qüestió que en aquells primers anys de cristianisme és motiu de preocupació per a molts: la data de la vinguda definitiva del Crist i el destí dels qui moren abans del seu retorn (4,13-5,11). Pau, que fa servir imatges manllevades de l’apocalíptica jueva i que apel·la també a l’ensenyament del mateix Senyor, respon amb paraules d’esperança i d’alerta. Si Jesús morí i ressuscità, Déu també s’endurà amb Jesús els qui han mort en ell. Ara bé, pel que fa al moment de la seva vinguda, recorda únicament que arribarà com un lladre en plena nit. Per tant, ningú no s’ha de preocupar per saber quan arribarà el Senyor; més aviat cal viure sempre en estat de vetlla, revestits amb la fe, l’esperança i l’amor. Pau completa aquests ensenyaments amb una exhortació referida a diversos aspectes de la vida cristiana (5,12-22). La carta s’acaba amb unes paraules de comiat (5,23-28).
La Primera carta als Tessalonicencs, de totes les que ens han arribat, és la primera que va escriure Pau, i és, ben segur, l’escrit més antic del Nou Testament. És una carta d’encoratjament, en la qual traspuen els sentiments que vinculen l’apòstol a una comunitat que ell havia començat a edificar (2,20). Encara que la carta no tracti grans qüestions teològiques, no és pas un escrit mancat de profunditat doctrinal. L’experiència que Pau ha viscut amb els tessalonicencs, tant durant el temps que va passar entre ells com posteriorment a través de les informacions que li han anat arribant, el porta a destacar l’origen, la raó de ser i la glòria del seu ministeri apostòlic.
En efecte, el fet que els tessalonicencs hagin canviat de manera de viure gràcies a la predicació de l’evangeli, mostra com la iniciativa amorosa de Déu, que havia fet d’Is-rael el seu poble, ara arriba a tots els homes: els pagans també es converteixen per la predicació de la paraula! Aquesta paraula, que Pau també anomena evangeli (2,4.9), no és poderosa per l’eloqüència de qui la pronuncia, ni es fa escoltar perquè miri de plaure als homes, ni és un discurs elevat i racional sobre Déu, sinó que es fa escoltar i és poderosa perquè és la paraula mateixa de Déu (2,13).
S'ha seleccionat:
1 Tessalonicencs Introducció: BCI
Subratllat
Comparteix
Copia
Vols que els teus subratllats es desin a tots els teus dispositius? Registra't o inicia sessió
Bíblia Catalana, Traducció Interconfessional (BC) Text Bíblia Catalana Traducció Interconfessional, sensa els llibres Deuterocanonics, Copyright © Sociedad Bíblica de España, 2008 Utilizada con permiso