Siràcida Introducció
Introducció
El llibre del Siràcida és anomenat així a causa de l’autor: «Jesús, fill de Sira i nét d’Eleazar, de Jerusalem» (50,27). Per això és conegut també com a llibre de Ben Sira o del Fill de Sira. En la tradició llatina ha rebut el nom d’Eclesiàstic. Es tracta d’una obra que, malgrat les dificultats d’interpretació, és capaç d’entusiasmar el lector del nostre temps. L’original fou escrit en hebreu; però, d’aquest text, només se n’han conservat dues terceres parts, trobades a finals del segle passat al dipòsit o «guenizà» de la sinagoga del Caire. Altres fragments han estat trobats posteriorment a Qumran (1956) i a Masada (1964). Per això, durant molts segles, el llibre només va poder ser conegut gràcies a les antigues versions: grega, llatina i siríaca.
Autor i composició
L’autor del llibre, Jesús, fill de Sira, va ser un mestre de saviesa que ensenyà a Jerusalem a finals del segle III i començaments del segle II aC. En aquest període, després de cent anys de domini dels Ptolemeus d’Egipte (301-200 aC), Palestina va passar a les mans dels Selèucides de Síria, que l’ocuparen durant força temps (vegeu 10,8-11). Amb la seva política d’hel·lenització, el rei Antíoc IV Epífanes (175-164 aC) va anar més lluny que el seus predecessors. Promogué una adopció dels costums grecs, fins i tot en matèria de religió. Per a portar a terme el seu objectiu, va comptar amb l’ajut d’una part de la classe sacerdotal. La revolta dels Macabeus contra la política sincretista del rei (167-164 aC) posà fi a una situació que s’havia fet insuportable per al poble jueu (vegeu els llibres dels Macabeus). El fet que l’obra del Siràcida no faci cap esment d’aquests greus conflictes ens fa suposar que en aquella època el seu autor ja havia mort o que, almenys, ja havia acabat el seu llibre. Per tant, cal situar l’activitat literària de l’autor en el primer quart del segle II aC (el llibre estaria enllestit pels volts de l’any 180 aC).
El Fill de Sira és l’últim dels savis d’Israel i el primer dels seus mestres de la Llei. Segons el pròleg del llibre, el seu autor es va dedicar a l’estudi de la Llei, dels Profetes i dels altres Escrits dels seus avantpassats. La seva obra es presenta, doncs, com un compendi de reflexions i ensenyaments dedicats als joves de les famílies benestants de Jerusalem: els preparava per a afrontar la vida i per a les futures responsabilitats en la societat. El Siràcida fou un savi dedicat professionalment a la instrucció, enamorat de la Llei i de la saviesa, que se sentí cridat a transmetre el patrimoni religiós d’Israel a les noves generacions atretes sens dubte pel món grec i la seva cultura. Sense rebutjar per principi les noves idees que s’infiltraven en la societat jueva, l’autor va saber inculcar als joves el gran valor de les seves tradicions i, sobretot, la fe en el Déu d’Israel. No hi havia motiu d’avergonyir-se davant els grecs; ben al contrari, calia ser fidel a les pròpies arrels i sentir-se orgullós de la pròpia identitat religiosa i cultural.
El pròleg del llibre explica també quan i com el nét de l’autor es va decidir a traduir al grec l’obra del seu avi. Aquest nét havia arribat a Egipte l’any 38 del regnat del rei Ptolemeu VIII Evèrgetes (132 aC) i segurament continuà el seu treball de traducció fins després de l’any 116, data de la mort del rei. Ell volia que els jueus instal·lats fora d’Israel, és a dir, a la diàspora, on normalment es parlava grec, coneguessin el llibre del seu avi. El pròleg diu que adreça l’obra a aquells qui volen instruir-se, reformar el seus costums i viure segons la Llei. Cal precisar que la versió grega es va anar enriquint amb un cert nombre d’addicions (entre el s. I aC i el s. I dC), l’origen de les quals és molt discutit. Algunes són obra d’autors jueus que vivien a Israel; altres provenen d’un ambient jueu de llengua grega, i en la versió llatina se’n troben algunes d’origen probablement cristià.
La transmissió del llibre és una qüestió molt complexa. Ja hem dit que ens ha arribat en llengües i formes diferents. Podem distingir entre un text curt, que conservem en hebreu (incomplet) i en una versió grega, i un text llarg, el traduït aquí, conservat només en grec, amb modificacions i addicions, fruit de lectures posteriors. En la nostra traducció, les ampliacions pròpies d’aquest segon text apareixen sempre en cursiva.
Contingut del llibre
El Siràcida no escriu el seu llibre amb la intenció d’elaborar un tractat de teologia. Tot inspirant-se en altres escrits bíblics, sobretot en el llibre dels Proverbis, posa per escrit un recull de reflexions, aforismes i sentències sense seguir cap ordre especial. Això no vol dir, però, que la seva obra no tingui estructura. L’eix del llibre es troba en el fil argumentatiu que enllaça diverses seccions del text. Per exemple, 4,20-6,17 parla de les ambigüitats de l’existència; 15,11-18,14, de les contradiccions del qui viu amb responsabilitat, i 36,23-37,15, del discerniment i l’elecció.
L’ensenyament del Siràcida, fruit de l’experiència, la reflexió i la pregària, inclou una gran varietat de temes: la saviesa i el savi, la veneració del Senyor, la Llei, el culte, la història santa, la creació, el futur d’Israel i de l’home, la vida en societat. Per tal de facilitar la lectura del llibre, els diversos temes han estat agrupats en diversos blocs, que corresponen, més o menys, al pas d’unes temàtiques a unes altres.
L’ensenyament de la saviesa
Alguns han volgut veure en la veneració del Senyor la idea central del llibre, però de fet tot ell està articulat entorn de la saviesa i del savi, des del començament (1,1-10) fins al final (51,13-30), passant pel famós capítol 24 (l’Elogi de la Saviesa), a més d’altres fragments com ara 4,11-19; 6,18-37; 14,20-27; 39,1-11. La saviesa caracteritza la presència universal de Déu (vegeu Pr 8 i Jb 28), oferta a Israel d’una manera especial. Ella es revela als fidels per mitjà de la Llei, que és l’expressió més adequada de la Saviesa, dels seus actes i dels seus ensenyaments (24,23; vegeu Ba 3,9-4,4).
Els savis deien que la veneració del Senyor és el principi o primícia de la saviesa (Pr 1,7; 9,10). El Siràcida també ho diu (1,14), però hi afegeix que ella n’és també la plenitud (1,16) i el coronament (1,18). No hi ha, doncs, saviesa sense veneració del Senyor. És a dir, per al Siràcida la saviesa és sobretot d’ordre religiós. De fet, si hi ha una identitat entre saviesa i veneració del Senyor (1,27), aquesta requereix l’acceptació i el compliment de la Llei (19,20; 21,11). L’autor insisteix en la dimensió espiritual de la venera-ció del Senyor, actitud fonamental de l’home davant de Déu (1,27-30; 2,6-11.15-16; 32,14-16).
El Siràcida invita sovint el deixeble a observar la Llei i a posar en pràctica els seus preceptes. Només així es manifesta l’autèntica veneració del Senyor i s’obté la veritable saviesa. Ara bé, el nostre autor no és un legalista que tan sols es preocupi del compliment dels preceptes de la Llei en tots els seus detalls, sinó que llegeix la Llei fixant-se en el cor i la disposició interior, elements propis de l’autèntic savi (c. 24).
El Siràcida també s’interessa pel culte (vegeu 50,1-21, on parla del gran sacerdot Simó, i també 45,6-22, on descriu els ornaments litúrgics d’Aaron i l’aliança eterna amb la seva descendència). La seva reflexió transcendeix el pur elogi i insisteix en la coherència que hi ha d’haver entre la vida moral i social i l’acte litúrgic del sacrifici (34,21-35,26). Més encara, la Saviesa de Déu manifestada en la Llei realitza ella mateixa una funció litúrgica (c. 24).
A diferència dels savis que l’han precedit, el Siràcida integra en el seu ensenyament la història del seu poble. En l’Elogi dels Pares (cc. 44-49), l’autor fa desfilar les grans figures de l’Antic Testament des d’Henoc fins a Nehemies, bo i lloant-ne les gestes. Tots aquests personatges susciten l’admiració de l’autor.
Pel que fa a l’univers, el Siràcida sempre en parla en relació amb l’home: o bé perquè aquest ha de resoldre un problema que es planteja a nivell personal o bé perquè es pregunta per la seva comunicació amb Déu (16,24-17,14; 33,7-15; 39,12-35; 42,15-43,33).
El Siràcida parla ben poc del futur, ja sigui del futur de la nació jueva o de l’individu. No fa cap al·lusió a l’esperança messiànica ni a la vida després de la mort. Tot acaba amb el xeol o país dels morts (14,16), on ningú no lloa el Senyor (17,27-28).
Com a bon mestre de saviesa que instrueix els joves, el Siràcida elabora moltes reflexions i consells en el marc de les relacions socials. Se centra sobretot en la família (3,1-16; 30,1-13; 36,26-31; 42,9-11), en els amics (6,5-17; 12,8-18) i en els pobres i desvalguts (3,30-4,10; 7,32-36).
El llibre del Siràcida ens obre les portes a un món i a una mentalitat que encaminen planerament cap al missatge del Nou Testament.
Currently Selected:
Siràcida Introducció: BCI
Highlight
Share
Copy
Want to have your highlights saved across all your devices? Sign up or sign in
Bíblia Catalana, Traducció Interconfessional (BC) Text Bíblia Catalana Traducció Interconfessional, sensa els llibres Deuterocanonics, Copyright © Sociedad Bíblica de España, 2008 Utilizada con permiso