Psalms 42:1-11

Com la cérvola es deleix per les fonts d’aigua, també es deleix per tu la meva ànima, Déu meu. Tot jo tinc set de Déu, del Déu que m’és vida; ¿quan podré anar a veure Déu cara a cara? Les llàgrimes són el meu pa de nit i de dia, i a tota hora sento dir: «On és el teu Déu?» Esplaio el meu cor apenat recordant quan anava en processó cap a la casa de Déu, enmig d’un aplec festiu, amb crits d’alegria i de lloança. Per què aquesta tristor, ànima meva? Per què aquest torbament? Espera en Déu. Jo el tornaré a lloar, salvador meu i Déu meu. Quan em sento aclaparat, em ve el teu record des del país del Jordà, des de l’Hermon, des de la muntanya de Missar. Cada aiguat en crida un altre, quan les fonts del cel bramulen: tots els rompents de les onades han passat per sobre meu. Que el Senyor confirmi cada dia l’amor que em té. I cada nit entonaré el meu cant, faré una pregària al Déu que m’és vida. I diré a Déu, la meva roca: «Per què t’oblides de mi? Per què he d’anar de dol pertot arreu, oprimit per l’enemic?» Veient les ferides del meu cos, l’adversari m’escarneix, i a tota hora sento dir: «On és el teu Déu?»

Salms 42:1-11