Psalms 22:1-15

Déu meu, Déu meu, per què m’has abandonat? Estàs lluny de salvar-me, no t’arriba el meu clam. Déu meu, crido de dia i no respons; crido de nit i no trobo repòs. I això que tu ets el Sant i tens per tron les lloances d’Israel! En tu confiaven els nostres pares, hi confiaven i els vas alliberar; a tu clamaven i eren salvats, en tu confiaven i no foren confosos. Però jo sóc un cuc, no pas un home, befa de la gent, menyspreat del poble. Tots els qui em veuen es riuen de mi, fan ganyotes, prenen aires de mofa: «Que s’adreci al Senyor, que ell el salvi, que l’alliberi, si tant se l’estima!» Ets tu qui em tragueres del si de la mare i em confiares als seus pits; acabat de néixer, em van dur a la teva falda, des del si de la mare ets el meu Déu. No t’allunyis, que el perill és a prop i no tinc qui m’ajudi. M’envolta un ramat de braus, m’acorralen vedells de Basan; uns lleons que destrossen i rugeixen obren la boca contra mi. Tot jo m’escolo com l’aigua, se’m deslloriguen tots els ossos. El cor, com si fos cera, se’m fon a dins de les entranyes.

Salms 22:1-15