Psalms 19:1-14

El cel parla de la glòria de Déu, l’estelada anuncia el que han fet les seves mans. Els dies, l’un a l’altre es transmeten la paraula, l’una a l’altra se la revelen les nits. Silenciosament, sense dir res, sense que ningú els senti la veu, el seu anunci s’escampa a tota la terra, el seu llenguatge arriba fins als límits del món. En el cel hi ha posat un pavelló per al sol, i el sol en surt com un espòs de la cambra, radiant com un atleta que es llança a la cursa. Surt d’un extrem del cel i volta fins a l’altre: res no s’escapa de la seva escalfor. És perfecta la llei del Senyor, l’ànima hi descansa; és ferm el que el Senyor disposa, dóna saviesa als senzills. Els preceptes del Senyor són dreturers, omplen el cor de goig; els manaments del Senyor són transparents, il·luminen els ulls. Venerar el Senyor és cosa santa, dura per sempre; els determinis del Senyor són ben presos, tots són justíssims. Són més desitjables que l’or fi, més que l’or a mans plenes; són més dolços que la mel regalimant de la bresca. El teu servent hi troba la claror, és molt profitós d’observar-los. Però qui s’adona d’una falta involuntària? Purifica’m del que em passa inadvertit. Preserva’m de l’orgull, que no s’apoderi del teu servent. Així seré irreprensible, i net d’una gran culpa.

Salms 19:1-14