Josuè 14:1-15
Josuè 14:1-15 Bíblia Evangèlica Catalana (BEC)
Aquests són els territoris que els fills d’Israel van rebre com a heretat a la terra de Canaan, que els van donar en possessió el sacerdot Elea-zar i Josuè, fill de Nun, i els caps de les cases paternes de les tribus dels fills d’Israel. Van sortejar la seva heretat, tal com el Senyor havia ordenat per mitjà de Moisès, a les nou tribus i a la mitja tribu de Manassès. Perquè Moisès ja havia donat heretat a les dues tribus i a l’altra mitja tribu de Manassès, a la banda oriental del Jordà. Però als levites no els va donar heretat entre ells. Ells fills de Josep, de fet, formaven dues tribus: la de Manassès i la d’Efraïm; i als levites no els va donar part a la terra, sinó ciutats per a habitar-hi, amb els allotjaments per al bestiar i els seus béns. Tal com ho havia manat el Senyor a Moisès, així ho van fer els fills d’Israel, i quedà repartida la terra. Els fills de Judà van anar a trobar Josuè a Guilgal, i Caleb, fill de Jefunnè, el quenazita, li digué: “Tu saps el que el Senyor va dir a Moisès, home de Déu, referent a mi i referent a tu, a Cadeix-Barnea. Tenia jo quaranta anys quan Moisès, servent del Senyor, m’envià de Cadeix-Barnea a explorar el país, i li vaig portar l’informe segons em deia el meu cor. En canvi, els companys que venien amb mi van desanimar profundament el poble, mentre que jo vaig complir fidelment amb el Senyor, el meu Déu. Aquell dia Moisès va fer aquesta pro-mesa: Tingues per cert que la terra que ha trepitjat el teu peu ha de ser heretat teva i dels teus fills per sempre, perquè has complert fidelment amb el Senyor, el teu Déu. I heus aquí que el Senyor, tal com va prometre, m’ha concedit vida fins ara, aquests quaranta-cinc anys des que donà aquesta paraula a Moisès, mentre Israel feia camí pel desert, i ara ja tinc vuitanta-cinc anys, i encara avui estic tan fort com estava el dia que Moisès em va enviar. La mateixa força tinc ara que llavors, tant per a combatre com per a fer el que sigui. Ara, doncs, dóna’m aquesta mun-tanya que el Senyor em va prometre aquell dia. Perquè tu vas saber aquell dia que els anaquites estaven allà, amb ciutats grans i fortificades. Potser el Senyor estarà amb mi, de manera que jo pugui apropiar-me’n, tal com ell va dir.” Aleshores, Josuè li donà la benedicció i concedí Hebron a Caleb, fill de Jefunnè, com a heretat. Així Hebron esdevingué l’heretat de Caleb, fill de Jefunnè, el quenazita, fins al dia d’avui, perquè va complir fidelment amb el Senyor, Déu d’Israel. Anteriorment el nom d’Hebron era Quiriat-Arbà, perquè fou un home im-portant entre els anaquites. Després el país va descansar de la guerra.
Josuè 14:1-15 Bíblia Catalana, Traducción Interconfesional (BCI)
Aquests són els territoris que els israelites van rebre en herència al país de Canaan. El sacerdot Eleazar, Josuè, fill de Nun, i els caps de llinatge de les diverses tribus d’Israel els van repartir entre els israelites. Tal com el Senyor havia manat a Moisès, van repartir els territoris tirant les sorts entre les nou tribus i la meitat de la tribu de Manassès que encara no en tenien. Moisès ja havia assignat, a la banda oriental del Jordà, l’heretat de dues tribus i l’altra meitat de la tribu de Manassès. Pel que fa als levites, encara no havien rebut cap territori entre les altres tribus. Els descendents de Josep formaven dues tribus: la de Manassès i la d’Efraïm. Els levites, per la seva part, van rebre únicament ciutats on habitar, amb pasturatges per als ramats i el bestiar. D’aquesta manera els israelites van repartir el país, sempre d’acord amb l’ordre que el Senyor havia donat a Moisès. Un dia, alguns de la tribu de Judà anaren a Guilgal a trobar Josuè. Caleb, fill de Jefunnè, del clan de Quenaz, li digué: – Tu saps prou bé què va dir el Senyor a Moisès, l’home de Déu, referent a tu i a mi, quan érem a Cadeix-Barnea. Jo tenia quaranta anys quan Moisès, ser-vent del Senyor, m’envià des de CadeixBarnea a explorar aquest país. Quan vaig tornar, el vaig informar amb tota sinceritat. Però els germans que m’havien acompanyat van desmoralitzar el poble, mentre que jo em mantenia fidel al Senyor, el meu Déu. Aquell dia, Moisès em va jurar que la terra que havien trepitjat els meus peus seria la meva heretat i la dels meus descendents per sempre, perquè m’havia mantingut fidel al Senyor, el meu Déu. Ja fa quaranta-cinc anys que el Senyor va dir això a Moisès, quan Israel feia camí pel desert, i el Senyor m’ha conservat la vida, tal com va prometre. Ara ja he complert vuitanta-cinc anys, però encara em sento tan fort com quan Moisès m’encarregà aquella missió, prou fort per a anar a la guerra i combatre. Ara, doncs, dóna’m aquella muntanya que aleshores em va prometre el Senyor. Tu mateix vas sentir aleshores que allà hi habiten els anaquites en ciutats grans i fortificades. Tant de bo que el Senyor estigui amb mi, i jo aconsegueixi d’expulsar-los, tal com ell va dir. Llavors Josuè va beneir Caleb, fill de Jefunnè, i li donà Hebron en herència. Per això Hebron pertany, encara avui, als descendents de Caleb, fill de Jefunnè, el quenizita, perquè Caleb s’havia mantingut fidel al Senyor, Déu d’Israel. Antigament Hebron s’anomenava Quiriat-Arbà (que vol dir «ciutat d’Arbà»): Arbà va ser el més famós dels anaquites. Finalment el país va reposar de la guerra.