Job 9:1-20
Job 9:1-20 Bíblia Evangèlica Catalana (BEC)
Job respongué dient: Prou sé jo que veritablement és així; doncs, com pretendrà l’home ser innocent davant Déu? Si volia discutir amb ell, no podria respondre ni a una de mil qüestions. Savi de cor i abrivat en la força: qui li ha fet front i se n’ha sortit? Ell remou les muntanyes sense que se n’adonin, i les trastorna en el seu furor; fa que la terra tremoli en el seu lloc, i que les seves columnes trontollin; que proscriu el sol, i no surt, i tanca les estrelles amb segell. Tot sol ha desplegat el cel, i camina per les crestes de la mar; que ha creat l’Óssa i l’Orió, les Plèiades i les Cambres del Sud. Ell fa obres grandioses, insondables, i meravelles incomptables. Ell passa pel meu costat, i no el veig, s’esmuny i no me n’adono. Si ell arrabassa, qui li ho pot impe-dir? Qui li preguntarà: «Què fas?» Déu no refrena la seva ira: sota d’ell queden prostrats els sa-tèl·lits de Rahab. Com podria jo replicar-li, i recercar arguments per a oposar-m’hi? Ni que tingués raó, no respondria res; hauria d’implorar la clemència de qui em jutja. Si jo el reclamava, encara que ell vingués, no crec que volgués escoltar la me-va veu. Perquè amb una torbonada m’es-clafa, i multiplica les meves ferides sense motiu. No em deixa ni respirar, sinó que m’aclapara d’amargors. Si vaig per la força, el poderós és ell; si vaig per la justícia, qui el citarà? Si em tinc per just, la meva boca em condemna; si em tinc per irreprotxable, ella em declara pervers.
Job 9:1-20 Bíblia Catalana, Traducción Interconfesional (BCI)
Job va replicar: Ja sé prou que és així: com pot l’home ser just contra Déu? I si volia tenir raó, Déu li faria mil preguntes i ell no en respondria cap ni una. Déu és savi i poderós. ¿Qui pot plantar-li cara i continuar vivint en pau? Quan s’indigna, capgira les muntanyes, les canvia de lloc amb el seu enuig. Fa tremolar la terra i els seus pilars trontollen. Si li ho mana, el sol no surt, pot tancar amb pany i clau les estrelles. Ell, tot sol, desplega el cel i camina per les ones de la mar. Ha fet l’Óssa i Orió, les Plèiades i les Cambres del Sud. Fa coses tan grans que no es poden abastar, no es poden comptar els seus prodigis. Passa pel meu costat i no el veig, em passa a frec i no me n’adono. Si vol prendre alguna cosa, qui li ho pot impedir? Qui gosaria dir-li: Què fas? Quan Déu s’indigna, ningú no l’atura: ni Rahab i els seus aliats que ara li fan d’escambell! ¿Sóc jo qui li he de respondre? ¿Buscaré arguments en contra d’ell? Per més que sóc innocent, no puc replicar. ¿He de demanar gràcia al qui em condemna? Si el convoqués i ell ho acceptava, no crec que escoltés el meu clam. Ell, que seu enmig de la tempesta, em llança per terra i m’omple de ferides sense cap motiu. No em deixa ni respirar, i encara em sadolla d’amargor. ¿Recorreré a la força? Ell la té tota! ¿El convocaré a judici? Qui el citarà! Sóc just, i la meva boca em condemna; ell em declara culpable, malgrat que sóc innocent.