Job 24:1-25
Job 24:1-25 Bíblia Evangèlica Catalana (BEC)
Per què l’Omnipotent no ha fixat els temps, i els qui el reconeixen no veuen els seus dies? Es canvien de lloc les fites, són robats els ramats que després pasturen; s’emporten l’ase dels orfes, prenen de garantia el bou de la viuda; empenyen els captaires fora del camí, tots a l’una s’han d’amagar els des-valguts del país. Com uns ases salvatges van a la seva feina pel camp obert, cercant amb fatigues el seu menjar, i el despoblat forneix aliment per als seus fills; recullen en el camp dels altres, i veremen la vinya del potentat; passen la nit despullats, per falta de roba, i sense abrigall contra el fred; el ruixat de la muntanya els deixa xops, i mancats d’aixopluc, s’ajoquen en-tre les roques. L’orfe és arrencat del pit, i prenen en penyora la roba del pobre. Han d’anar despullats, sense vestit, i, passant gana, han de carregar les garbes; entre les bancades premen l’oli, trepitgen els cups i passen set. Des de la població, la gent llança gemecs i l’ànima dels ferits crida auxili, però Déu no escolta nimietats. N’hi ha que odien la llum, no han conegut els camins de Déu i no volen seguir les seves rutes. Abans de l’alba s’aixeca l’assassí, mata el pobre i el desvalgut, ronda com un lladre a la nit; l’ull de l’adúlter sotja el crepuscle i pensa: “Ningú no em veurà”, i es tapa la cara amb un vel. Altres, en la foscor, rebenten les cases, de dia s’amaguen, odien la llum; el matí és per a ells una fosca temença, estan habituats a la basarda de les tenebres. Són lleugers com el corrent de l’ai-guat, però la seva heretat és maleïda al país, no recorreran més el camí de les vinyes. Com la sequera i la xardor dissipen l’aigua de neu, així el país dels morts farà amb els pecadors; fins el ventre que l’infantà l’obli-darà, esdevindrà una delícia per als cucs, i no serà mai més recordat el seu nom: com un tronc d’arbre serà trosseja-da la iniquitat! Afligia l’estèril que no tenia fills, i no ha tractat mai bé la viuda. Però Aquell qui, amb el seu poder, regeix la vida dels poderosos, s’aixeca i ja ningú no té la vida segura. Li permetia que es confiés segur, però tenia els ulls clavats en els seus camins; per un instant són exaltats, però ja no existeixen, són enfonsats, i, com altres, es moren, cauen assecats, com el cap d’una espiga. No és així? Qui pot desmentir-me o desvirtuar les meves paraules?
Job 24:1-25 Bíblia Catalana, Traducción Interconfesional (BCI)
Per què no fixa el Totpoderós una data per als seus judicis? Ni els qui el coneixen no preveuen els seus terminis. Els impius desplacen les fites dels camps i pasturen els ramats que han robat. S’emporten l’ase dels orfes i fan empenyorar el bou de la viuda. Bandegen els pobres fora del camí, els indigents no saben on refugiar-se. Com els ases salvatges al desert, els pobres surten de bon matí a la seva feina, a buscar el seu aliment. L’estepa és el rebost dels seus petits. Espigolen el farratge del camp, esgotimen la vinya dels impius. Passen la nit despullats, sense cap cobertor, sense cap abrigall que els resguardi del fred. Queden xops dels ruixats de les muntanyes i per falta d’aixopluc s’arrapen a la roca. L’orfe és arrencat del pit de la viuda; als pobres, tothom els exigeix penyores. Privats de roba, han d’anar nus; estan afamats i han de carregar garbes. Tresquen a ple sol enmig dels olivers, tenen set i han de trepitjar raïms. Dins la ciutat, la gent gemega, els oprimits alcen els seus clams. Però Déu fa el sord a tanta crueltat! Els qui odien la llum desconeixen els camins de Déu, no freqüenten les seves rutes. L’assassí s’alça a trenc d’alba, mata el pobre i l’indefens, i a la nit es torna lladre. L’ull de l’adúlter espia el crepuscle i, pensant que així no el veurà ningú, es posa un vel a la cara. De nit rebenten les cases, de dia s’hi tanquen a dins. Són enemics de la llum. El matí és per a ells densa tenebra, estan avesats al terror de la nit. Viuen com un suro damunt l’aigua, la seva heretat és maleïda per la gent: ja no podran anar-hi tranquils pel camí de les vinyes. Com la secada i la calor eixuguen l’aigua de neu, així el país dels morts engoleix el pecador. S’oblida d’ell la pròpia mare, els cucs en fan un banquet, ningú no el recorda mai més. Els impius queden estellats com un arbre. Freqüenten l’estèril que no pot infantar, però no donen descendència a la viuda. Déu té força per a expulsar els tirans: quan ell s’alça, ningú no té la vida segura. Encara que els deixi tranquils, vigila tots els seus passos. Es redrecen un moment però aviat no hi són: es dobleguen com la flor que es marceix, quedaran segats com una espiga. Sapigueu que això és així! Qui em contradirà? Qui podrà anul·lar els meus arguments?