Isaïes 16:1-14
Isaïes 16:1-14 Bíblia Evangèlica Catalana (BEC)
Envieu els anyells del tribut al sobirà del país, des de Sela, pel desert, fins a la muntanya de la filla de Sió. I com ocells espantats o niuada dispersa seran les noies de Moab davant els guals de l’Arnon. Doneu un consell, preneu una decisió, esteneu la vostra ombra com la nit a ple migdia. I digueu-li: amaga els fugitius; no delatis els exiliats. Deixa conviure amb tu els desterrats de Moab, fes-los de refugi davant el devastador. Quan el tirà haurà desapa-regut, quan el dominador hagi passat, quan l’opressor hagi abandonat el país, llavors el tron serà restablert amb clemència, i en el tabernacle de David hi seurà amb fermesa un que jutgi i cerqui el dret, i que tingui zel per la justícia. Hem conegut la supèrbia de Moab, com és d’orgullós, la seva altivesa, la seva insolència, la seva fúria i les seves bravates, que no són res. Per això, Moab es lamentarà d’ella mateixa; tots es doldran i gemegaran angoixats per les coques de panses de Quirharèsset. Els caps d’Heixbon s’han marcit, les vinyes de Sibmà han estat destrossades pels amos de les nacions, tot i que s’es-tenien fins a Jazer i es perdien pel de-sert; les seves sarments s’allargaven i travessaven el Mar Mort. Per això ploraré amb la gent de Jazer per les vinyes de Sibmà; us xopo amb les meves llàgrimes, Heixbon i Elalé, perquè sobre els vostres fruits i les vos-tres collites ha caigut el crit de guerra. El goig i l’alegria han desaparegut del vostre hort; a les vinyes ja no hi haurà més cants i alegrois. Cap premsa-dor ja no espremerà el vi als cups; s’ha acabat la gatzara. Per això les meves entranyes vibra-ran com una arpa per Moab, i el meu cor per Quirheres. I quan Moab es presenti als llocs alts abatut, i entri al seu santuari per pregar, no li servirà de res. Aquesta és la profecia que el Senyor va pronunciar fa temps sobre Moab; però ara el Senyor ha parlat i ha dit: “D’aquí a tres anys, com compta els anys un jornaler, l’esplendor de Moab esdevindrà menyspreable, malgrat la seva gran gentada, i els supervivents seran pocs, febles i impotents”.
Isaïes 16:1-14 Bíblia Catalana, Traducción Interconfesional (BCI)
«Envieu el tribut d’anyells al sobirà del país, des de Sela, pel desert, a la muntanya de la ciutat de Sió.» Les noies de Moab, quan passen els guals de l’Arnon, semblen ocells esverats que fugen del niu. Demanen: «Porteu a Sió aquesta súplica, dueu-li aquesta petició. Digueu-li: “En ple migdia fes ombra com la nit per amagar els refugiats; no delatis els fugitius. Acull a casa teva els meus fugitius, els moabites, amaga’ls dins la ciutat, que no els trobi el devastador. Quan s’acabarà l’opressió i els estralls arribaran a la fi, quan en el país el tirà desaparegui, el tron de la dinastia de David es fonamentarà en l’amor. S’hi asseurà un governant lleial, ferm en el dret i decidit a fer justícia.”» Tots coneixem l’orgull de Moab, la seva arrogància sense mida: és superb, altiu, insolent, encara que es presenti tan submís. Ara, doncs, els moabites es lamenten d’ells mateixos. Tots es lamenten: gemegant consternats, i enyorant els pastissos de panses de Quirharèsset. Els conreus d’Heixbon s’han marcit; els amos de les nacions han destrossat el fruit de les vinyes de Sibmà, que arribaven a Jazer i s’endinsaven a l’estepa. Les seves sarments s’estenien més enllà del Mar Mort. «I ara jo, el Senyor, ploro amb la gent de Jazer, per les vinyes de Sibmà. Us faig beure a glops les meves llàgrimes, Heixbon i Elalé, perquè han emmudit els cants alegres de les collites i les veremes. S’han allunyat dels fruiterars la joia i les festes, no se senten a les vinyes crits alegres i entusiastes, als cups ja no trepitgen raïm. Jo he fet callar els cants alegres. Per això les meves entranyes, com les cordes d’una lira, es commouen per Moab, vibren per Quirheres. Quan veureu que la gent de Moab s’escarrassa per pujar als turons sagrats i entra al seu santuari per pregar, sapigueu que no obtindran res.» Aquestes són les paraules que el Senyor va pronunciar fa temps sobre Moab. I ara el Senyor declara: «D’aquí a tres anys, dia per dia, tal com els compta un jornaler, la gent important de Moab i la seva nombrosa població no comptaran per a res. El que en restarà serà ben poc: un residu insignificant.»