Hebreus 7:1-28
Hebreus 7:1-28 Bíblia Evangèlica Catalana (BEC)
Aquest “Melquisedec, rei de Sa-lem, sacerdot del Déu Altíssim, que va sortir a trobar Abraham quan aquest tornava de derrotar els reis, i el va beneir”, a qui també “Abraham assignà el delme de tot”, en primer lloc per la sig-nificació del seu nom, que és “rei de justícia”, i després perquè encara s’hi afegeix el títol de “rei de Salem”, això és, “rei de pau”, en presentar-lo sense pare, sense mare, sense avantpassats, sense un principi dels seus dies ni terme de la seva exis-tència, assimilant-lo al Fill de Déu, resta sacerdot per sempre. Fixeu-vos si en devia ser d’important aquest a qui Abraham, el Patriarca, do-nava el delme de la millor part del botí. Tenint en compte que, als fills de Leví que reben el sacerdoci, la Llei els auto-ritza de cobrar delmes del poble, és a dir, dels mateixos germans, malgrat que són descendents d’Abraham, mentre que aquell, que no pertanyia a la seva nissaga, va rebre el delme d’Abraham i va beneir el posseïdor de les promeses. Ara bé, és indiscutible que aquell qui és inferior és qui rep la benedicció d’aquell qui és superior. I aquí, els qui cobren els delmes són homes mortals, mentre que allà es tes-tifica d’un que viu. A més, per dir-ho així, fins i tot Leví, el qui ara cobra el delme, el va pagar a través d’Abraham, atès que el seu pare ja el duia dintre seu quan tingué l’encontre amb Melqui-sedec. Ara bé, si s’hagués aconseguit la perfecció a través del sacerdoci levític, atès que en ell descansa la transmissió de la Llei al poble, ¿quina falta feia que sorgís un altre sacerdot “a la manera de Melquisedec”, en comptes de ser nome-nat “a la manera” d’Aaron? Perquè, modificant el sacerdoci, en resulta forçosament la modificació de la Llei. Doncs bé, aquell a qui es refereix el text pertany a una tribu diferent, ningú de la qual no ha servit mai a l’altar; és ben sabut que el nostre Senyor ha sortit de Judà, i Moisès no va relacionar mai aquesta tribu amb el sacerdoci. I això encara és més evident si, a semblança de Melquisedec, sorgeix un altre sacerdot que no ha vingut a ser-ho per dret de successió humana, sinó per la força d’una vida indestructible. De fet, es troba registrat categòricament: “Tu ets sacerdot per sempre, a la manera de Melquisedec.” D’aquesta forma, doncs, queda abo-lida la disposició precedent per incapa-citat i ineficàcia, vist que la Llei no va aconseguir perfeccionar res, i, d’altra banda, intro-dueix una esperança més ferma, per mitjà de la qual ens apropem a Déu. I com que en aquest cas no hi mancava el jurament, –tot al contrari d’aquells qui esdevingueren sacerdots sense la garantia del jurament–, a quest, ho ha esdevingut amb el jurament d’aquell qui li diu: “El Senyor ho ha jurat, i no se’n desdirà: Tu ets sacerdot per sempre”–, per consegüent, Jesús ha esdevingut fiador d’una aliança millor. A més, d’aquells sacerdots n’hi va haver moltíssims, ja que la mort els im-pedia de perdurar; aquest, en canvi, com que viu per sempre, té un sacerdoci permanent. D’on se segueix que també pot salvar definitivament tots els qui per mitjà d’ell s’acosten a Déu, ja que viu interce-dint sempre a favor d’ells. Aquest és, certament, el pontífex que ens convenia: sant, innocent, pur, sepa-rat dels pecadors i enlairat més amunt dels cels; i aquest no té necessitat d’oferir sa-crificis periòdicament –com fan els grans sacerdots, primer pels seus propis pecats i després pels del poble–, perquè això ho va fer d’una vegada per sempre en oferir-se ell mateix. Perquè mentre la Llei estableix com a pontífexs homes febles, la Paraula del jurament, posterior a la Llei, estableix un Fill perfectíssim per sempre més.
Hebreus 7:1-28 Bíblia Catalana, Traducción Interconfesional (BCI)
Aquest Melquisedec, rei de Salem, sacerdot del Déu altíssim, anà a trobar Abraham, que tornava del combat victoriós contra els reis, i el va beneir; i Abraham li va donar la desena part de tot el botí . Melquisedec, si traduïm el seu nom, era «rei de justícia»; i era també rei de Salem, és a dir, «rei de pau». L’Escriptura no diu que tingués pare, ni mare, ni genealogia; no parla tam-poc ni del començament ni del terme de la seva vida. Així, fet semblant al Fill de Déu, resta sacerdot per sempre. Contempleu la grandesa d’aquest personatge, a qui Abraham, que era el patriarca, va donar el delme de la millor part del botí. De fet, els descendents de Leví que reben el sacerdoci tenen manat per llei de recollir el delme del poble, és a dir, dels seus germans, si bé aquests també han sortit, com ells, de les entranyes d’Abraham. En canvi, Melquisedec, que no figura en les genealogies levítiques, va recollir el delme d’Abraham i el va beneir, a ell que tenia les promeses; i no es pot negar que l’inferior és beneït pel qui és superior. D’altra banda, en el cas dels descendents de Leví, els qui reben el delme són homes mortals, mentre que, de Melquisedec, l’Escriptura fa constar que viu. Més encara: per dir-ho així, en la persona d’Abraham, també Leví, que recull els delmes, va pagar el delme, perquè el dia que Melquisedec anà a trobar Abraham, el patriarca encara duia Leví a les entranyes. La legislació del poble d’Israel es basava en el sacerdoci levític. Però si aquest hagués portat a la plenitud, per què calia encara establir un altre sacerdot segons l’ordre de Melquisedec , com diu l’Escriptura, en comptes de designar-ne un segons l’ordre d’Aaron? De fet, un canvi de sacerdoci comporta necessàriament un canvi de llei. Jesús, a qui es refereixen aquelles paraules de l’Escriptura, era d’una altra tribu, i cap dels seus membres no ha servit mai l’altar. És sabut, efectivament, que nostre Senyor ha sortit de la tribu de Judà, a la qual Moisès no atribuí cap funció sacerdotal. Tot això és encara més clar si tenim present que aquest altre gran sacerdot ha estat establert a imatge de Melquisedec i que ha arribat al sacerdoci no en virtut d’una llei de descendència humana sinó pel poder d’una vida indestructible. Així ho afirma el testimoni de l’Escriptura: Ets sacerdot per sempre segons l’ordre Melquisedec . En conseqüència, d’una banda, queda abolida la legislació anterior per deficient i inútil, ja que la Llei no ha portat res a la plenitud; d’altra banda, és introduïda una esperança millor per la qual ens acostem a Déu. Tot això no s’ha pas realitzat sense jurament. Perquè, mentre que aquells sacerdots eren instituïts sense cap jurament, Jesús ho ha estat amb el jurament d’aquell qui li va dir: El Senyor no es desdiu del que jurà: Ets sacerdot per sempre . Per tant, ara Jesús garanteix una aliança millor. A més, els qui eren instituïts sacerdots van ser molts, perquè la mort els impedia de continuar en les seves funcions; però Jesús, que viu per sempre, no traspassa a ningú el seu sacerdoci. Per això té el poder de salvar definitivament els qui per ell s’acosten a Déu, ja que viu per sempre intercedint a favor d’ells. Aquest és realment el gran sacerdot que ens calia: sant i innocent, sense taca ni complicitat amb els pecadors, enaltit més amunt dels cels. Ell no necessita, com els altres grans sacerdots, oferir sacrificis cada dia, primer pels propis pecats, després pels pecats del poble: això ho va fer una vegada per sempre, oferint-se ell mateix. La Llei destina a ser grans sacerdots uns homes plens de febleses, però la paraula del jurament que substitueix la Llei fa gran sacerdot el Fill, que ha arribat a la plenitud per sempre.