Càntic dels Càntics 4:1-9

Que n’ets, de bella, estimada meva, que n’ets, de bella! Els teus ulls són coloms darrere el teu vel. La teva cabellera és com un ramat de cabres que baixen de les muntanyes de Galaad. Les teves dents són un ramat d’ovelles toses que pugen de banyar-se. Totes van aparellades, no n’hi ha cap sense companya. Com un fil escarlata són els teus llavis, la teva boca és un encís, dues meitats de magrana són les teves galtes darrere el teu vel. El teu coll és com la torre de David, que s’alça sobre els cims; hi ha penjats mil escuts, tots els trofeus dels guerrers. Els teus pits són com dos cervatells, com dos bessons de gasela, que pasturen entre els lliris. Abans que bufi la marinada i s’allarguin les ombres, me n’aniré a la muntanya de la mirra, a la collada de l’encens. Ets tota bella, amiga meva, no tens cap defecte. Vine amb mi del Líban, esposa, vine del Líban! Davalla dels cims de l’Amanà, de la carena del Senir i de l’Hermon, dels caus dels lleons, de les muntanyes dels lleopards. M’has robat el cor, germana meva, esposa, amb una sola mirada m’has robat el cor, amb una sola perla dels teus collarets.