Càntic dels Càntics 2:4-16

M’ha fet entrar al celler i enarbora sobre mi la senyera de l’amor. Retorneu-me amb panses, sosteniu-me amb pomes: estic malalta d’amor. Té l’esquerra sota el meu cap i amb la dreta m’abraça. Filles de Jerusalem, us conjuro per les gaseles i les cérvoles del camp: no desvetlleu l’amor, no el desperteu fins que ell mateix ho vulgui. Una veu! El meu estimat! Mireu, ve trescant per les muntanyes, saltant per les collades. El meu estimat és semblant a una gasela o a un cervatell. Mireu-lo! És darrere la nostra tanca, aguaitant per la finestra, espiant per les gelosies. El meu estimat parla i em diu: Aixeca’t, amiga meva, bonica meva, i vine! Mira, l’hivern ja ha passat, la pluja s’ha esvaït, ja se n’ha anat. Les flors despunten a la terra, ja arriba el temps d’esbrotar, se sent la tórtora pels nostres camps. Despunta el fruit verd de la figuera, les vinyes florides escampen perfum. Aixeca’t, amiga meva, bonica meva, i vine! Coloma meva, en les escletxes de la roca, en els amagatalls dels espadats, fes-me veure la teva cara, fes-me sentir la teva veu, perquè la teva veu és suau, i la teva cara, bonica. Caceu-nos els xacals, els xacals menudets, que destrossen les vinyes, les nostres vinyes en flor. El meu estimat és tot meu, i jo sóc tota seva, ell que pastura el ramat entre els lliris.