Salms 73:1-17

Realment, Déu és bo amb Israel, és bo amb els qui són nets de cor. Però jo he estat a punt de desviar-me, i ja quasi relliscaven els meus peus, d’enveja que sentia pels injustos, veient el benestar dels insolents. Sense neguits arriben a la mort, van tips, són corpulents; no passen penes com els altres, no sofreixen com tothom. L’orgull els fa de collaret, duen per vestit la violència; els seus ulls brillen satisfets, traspuen les ambicions del seu cor. Escarneixen i parlen de fer mal; es posen altius i amenacen, desafien el cel com si res i xerren de tot a la terra. Per això, Déu guia cap a ells el seu poble, que beu aquelles aigües i es diu: «Com pot ser que Déu no ho sàpiga, que l’Altíssim no ho entengui? Mireu com aquests injustos acumulen tranquils les riqueses!» Què en trec, realment, de guardar pur el meu cor i de rentar-me les mans en senyal d’innocència? A cada instant haig de sofrir, m’he de veure castigat tot el dia. Si jo pensés: «Parlaré com ells», trairia els qui són els teus fills. M’esforçava per entendre-ho, m’hi esforçava inútilment, fins que, entrant al santuari de Déu, he comprès el destí dels injustos.