Salms 69:1-18

Salva’m, Déu meu; l’aigua m’arriba al coll. M’enfonso en el fangar profund i no tinc on posar els peus, em trobo dins les aigües abismals i els remolins se m’enduen. Estic rendit de tant cridar, em crema la gorja; els ulls se’m consumeixen d’esperar el meu Déu. Són més que els cabells del meu cap els qui m’odien sense motiu; són forts els qui em volen destrossar, els qui volen fer-me mal amb traïdoria. ¿M’obligaran a tornar allò que no he pres? Déu meu, tu saps les meves nicieses i no et passen per alt les meves mancances. Que per culpa meva no quedin defraudats els qui esperen en tu, Senyor Déu de l’univers. Que per causa meva, Déu d’Israel, no tinguin un desengany els qui et cerquen. És per tu que aguanto els escarnis i abaixo els ulls, avergonyit. Els meus germans em consideren foraster, sóc un estranger per als fills de la meva mare. El zel del teu temple em consumia, i ara rebo les burles dels qui t’ultratgen. Si veuen que ploro i dejuno, encara m’escarneixen. Si vaig de dol amb roba de sac, tot són enraonies contra mi. Em dediquen sàtires a les places, em fan cançons a les tavernes. Jo et prego, Senyor, en aquesta hora propícia; respon, Déu meu, pel teu amor, tu que em salves perquè ets fidel. Treu-me del llot, que no m’enfonsi; salva’m dels enemics i de les aigües abismals. Que no se m’emportin els remolins, que no m’engoleixin les aigües profundes i no tanquin, com un pou, la seva boca. Respon-me, Senyor, que el teu amor vessa bondat; mira’m, que és gran la teva misericòrdia. No amaguis la mirada al teu servent; afanya’t a respondre’m, que estic en perill.