Miquees 7:1-7

Pobre de mi! Sóc com qui espigola després de la sega o com qui esgotima després de la verema. No veig cap raïm per a menjar ni la figa primerenca que cerco amb delit. L’home fidel ha desaparegut del país, no hi ha ni un sol just entre els homes. Tots estan a l’aguait per vessar sang, es posen paranys els uns als altres. Tenen les mans bones per a fer mal: els governants posen condicions per a obrar bé, els jutges exigeixen una paga, els poderosos parlen de les seves cobejances i ordeixen com dur-les a terme. El millor d’ells s’assembla a les ortigues, el més just és pitjor que una tanca d’espines. Arriba el dia de passar comptes, el dia que els teus sentinelles anunciaven: ara és l’hora que quedaran confosos. No confieu en els companys ni us refieu dels amics; guarda’t d’obrir la boca davant la dona que dorm als teus braços. Perquè el fill insultarà el pare, la filla es rebel·larà contra la mare, i la nora, contra la sogra: els enemics de cadascú seran la gent de casa seva. Però jo tinc els ulls posats en el Senyor, espero en el Déu que em salva: el meu Déu m’escoltarà.