Lluc 23:39-56

Un dels criminals penjats a la creu l’injuriava dient: – ¿No ets el Messies? Doncs salva’t a tu mateix i a nosaltres! Però l’altre, renyant-lo, li respongué: – ¿Tu tampoc no tens temor de Déu, tu que sofreixes la mateixa pena? I nosaltres la sofrim justament, perquè rebem el que mereixen els nostres actes. Aquest, en canvi, no ha fet res de mal. I deia: – Jesús, recorda’t de mi quan arribis al teu Regne. Jesús li digué: – En veritat t’ho dic: avui seràs amb mi al paradís. Era ja cap al migdia quan es va estendre per tota la terra una foscor que va durar fins a les tres de la tarda: el sol s’havia amagat. Llavors la cortina del santuari s’esquinçà pel mig. Jesús va cridar amb tota la força: – Pare, a les teves mans confio el meu esperit . I havent dit això, va expirar. Quan el centurió veié el que havia passat, donava glòria a Déu i deia: – Realment, aquest home era innocent. Tota la gent que s’havia aplegat per a aquell espectacle, després de veure el que havia passat, se’n tornaven donant-se cops al pit. S’estaven allà, a distància, tots els seus coneguts i les dones que l’havien seguit des de Galilea i que ara s’ho miraven. Hi havia un home bo i just que es deia Josep. Era membre del Sanedrí, però no havia donat suport a la seva decisió i actuació. Era natural d’Arimatea, una vila jueva, i esperava l’arribada del Regne de Déu. Aquest home es presentà a Pilat per demanar-li el cos de Jesús. Va baixar-lo de la creu, l’embolcallà amb un llençol i el va dipositar en un sepulcre tallat a la roca, on encara no havien posat mai ningú. Era el capvespre del dia de la preparació, a punt de començar el dissabte. Les dones que havien acompanyat Jesús des de Galilea seguiren fins allà, van veure el sepulcre i com hi dipositaven el cos de Jesús. Després se’n tornaren i prepararen olis aromàtics i perfums. I durant el dissabte van observar el repòs que la Llei prescrivia.