Lamentacions 2:1-22

Ah! El Senyor, tot indignat, ha omplert Sió de tenebres. Ha llançat de cel a terra tota l’esplendor d’Israel. S’oblida, en l’enuig, que Sió és l’escambell dels seus peus! El Senyor ha assolat sense mirar-s’hi totes les viles de Jacob, ha enderrocat furiosament les fortaleses de Judà. Ha llançat per terra i ha profanat el regne amb els governants. Ha arranat, encès d’enuig, tot el poder d’Israel. El Senyor ha sostret la mà que aturava l’enemic. Ha calat un foc que tot ho crema en el poble de Jacob. El Senyor tensa l’arc, com l’enemic, i el tiba amb la seva mà. Com faria un adversari, ha fet morir els millors del poble. Ha abocat tot el foc del seu enuig al santuari de Sió. El Senyor, com un enemic, ha destruït Israel: ha destrossat els baluards, ha enderrocat les ciutats fortes, ha negat el país de Judà de plors i de planys. Com si fos la tanca d’un hort, ha arrasat el seu temple, ha derruït el santuari. Ha esborrat a Sió la recordança de dissabtes i de festes, i, pres del seu enuig, ha menyspreat el rei i els sacerdots. El Senyor ha rebutjat el seu altar, ha abandonat el santuari. Ha posat en mans dels enemics els baluards i les muralles. Hi ha cridadissa en el temple com els dies de festa. El Senyor s’ha proposat de destruir les muralles de Sió; la seva mà tiba la llença, no para de derruir-les. Desfà merlets i muralla, i s’esfondren tots alhora. Les portes s’han enfonsat en el fang, ell ha arrencat i esmicolat forrellats. Són a l’exili el rei i els cortesans, l’oracle diví ja no respon i els profetes ja no tenen visions que els arribin del Senyor. Seuen per terra en silenci els ancians de Sió, omplen de terra els seus caps i porten roba de sac. Ajupen el cap, l’acoten fins a terra les noies de Jerusalem. Els ulls se’m neguen de llàgrimes, se’m remouen les entranyes, he perdut tot el coratge. La capital en ruïna! Veig infants i nadons extenuats pels carrers de la ciutat. Demanen a les seves mares on tenen el pa i el vi, tot defallint, malferits, pels carrers de la ciutat, i exhalen el darrer sospir a la falda de la mare. Quina altra cosa puc dir-te? Amb què et podré comparar, ciutat de Jerusalem? Amb què t’igualaré per consolar-te, oh vila de Sió? La teva ruïna és immensa com la mar! Qui hi podrà posar remei? Han tingut visions sobre tu els teus profetes, però tot són falsedats i futileses. Si t’haguessin mostrat els teus crims, fóra un altre el teu destí. Sobre tu veuen en somnis presagis falsos i seductors. Els qui passen pel camí aplaudeixen la teva dissort, xiulen contents, branden el cap i exclamen, tot veient Jerusalem: «¿És aquesta la qui s’havia de dir “Bellesa perfecta” i “Alegria del món”?» Aquells qui et volien mal, ara es riuen de tu; xiulen satisfets i ensenyen les dents dient: «Hem fet destrossa. Aquest és el dia que esperàvem: ja hi hem arribat!» El Senyor ha fet allò que es proposava, ha complert la paraula que havia donat feia temps: destruir sense plànyer. Els enemics se n’alegren, triomfen els opressors. Crideu de tot cor al Senyor. Oh muralla de Sió, plora a llàgrima viva de nit i de dia! Que els ulls no se t’eixuguin, no paris de plorar. Lleva’t i clama de nit, a cada relleu de les guàrdies. Que el teu cor es desbordi com l’aigua davant el Senyor. Alça les mans i suplica per la vida dels petits, que pels racons de les places defalleixen de fam. Ella exclama: «Senyor, fixa’t en mi; quina angoixa m’has donat!» Quina dona menjaria el fruit de les entranyes, els fillets que amanyagava? Qui immolaria sacerdots i profetes en el temple del Senyor? Els cadàvers de joves i vells són estesos per les places; han caigut les joves i els nois, víctimes de l’espasa. El dia del teu enuig els has mort, els has immolat sense clemència. Convoques, com en dies d’aplec, els terrors de tots costats. El dia que el Senyor s’ha indignat, ningú no ha sobreviscut d’aquells que vaig criar i amanyagar. Els ha exterminat l’enemic.