Isaïes 29:13-24

El Senyor diu: «Aquest poble se m’acosta de paraula, m’honora amb els llavis, però el seu cor es manté lluny de mi. La veneració que em tenen és tan sols un precepte humà, una rutina apresa. Per això continuaré meravellant-lo amb fets prodigiosos i sorprenents: fracassarà la saviesa dels seus savis, la intel·ligència dels més intel·ligents s’eclipsarà.» Ai dels qui volen amagar els seus projectes al Senyor! Tot ho tramen en l’obscuritat i pensen: «Ningú no ens veu ni sap què fem.» Aneu ben errats! Voleu igualar l’argila i el terrisser? Com si una obra pogués dir del qui l’ha feta: «No m’ha fet pas.» Com si el càntir pogués dir del terrisser: «No hi entén gens.» D’aquí a poc temps, molt poc temps, els boscos del Líban es tornaran un fruiterar, i el Carmel serà un gran bosc. Aquell dia els sords entendran la lectura del llibre, i els ulls dels cecs hi veuran, alliberats de la foscor. Els desvalguts celebraran de nou festes en honor del Senyor, els més pobres dels homes s’alegraran del Sant d’Israel. Serà la fi dels violents i escarnidors, seran exterminats els qui miren de fer mal, els qui calumnien els altres, els qui posen paranys als jutges i fan condemnar sense causa els innocents. Pel que fa al casal de Jacob, això diu el Senyor, que va rescatar Abraham: «Des d’ara els de Jacob ja no s’hauran d’avergonyir, no els pujaran els colors a la cara. Quan els seus descendents veuran el que he fet entre ells, reconeixeran que jo sóc sant, que jo sóc el Sant de Jacob, temeran el Déu d’Israel. Els qui van perduts sabran comprendre, els qui remuguen aprendran la lliçó.»