Cohèlet 3:1-13

Tot té el seu moment, sota el cel hi ha un temps per a cada cosa. Hi ha un temps d’infantar i un temps de morir, un temps de plantar i un temps de collir. Un temps de matar i un temps de guarir, un temps d’enrunar i un temps de construir. Un temps de plorar i un temps de riure, un temps de plànyer-se i un temps de dansar. Un temps de tirar pedres i un temps d’aplegar-ne, un temps d’abraçar i un temps d’estar-se’n. Un temps de cercar i un temps de perdre, un temps de guardar i un temps de llençar. Un temps d’esquinçar i un temps de cosir, un temps de callar i un temps de parlar. Hi ha un temps d’estimar i un temps d’odiar, hi ha un temps de guerra i un temps de pau. El qui treballa, què en treu del seu esforç? M’he fixat en les feines que Déu ha imposat als homes: ell ha fet les coses boniques i apropiades al seu temps, i també ha donat a l’home el sentit del passat i del futur, però sense que l’home pugui arribar a comprendre, des del començament fins al final, l’obra que Déu ha fet. Jo entenc que el millor que pot fer l’home és alegrar-se i passar bé la vida. Ara bé, menjar, beure i gaudir de la felicitat del propi treball és un do de Déu.