Cohèlet 12:1-6

I recorda’t del teu creador, ara que ets jove, abans no vinguin els dies dolents i arribin aquells anys en què ja no dóna gust de viure; abans no s’apaguin el sol i la llum, la lluna i els estels, i, després de la pluja, encara torni la nuvolada. Aquells dies, tremolen els homes que abans guardaven la casa, els més vigorosos s’encorben; les dones que abans molien són poques i deixen de moldre, les qui guaitaven per les finestres ja només veuen foscor; i es tanquen les portes del carrer mentre s’apaga la remor de la mola; l’home es lleva amb el cant dels ocells, però totes les cantúries es perden. Llavors, una pujada espanta i es té por de fer camí. L’ametller floreix, la llagosta s’engreixa i la tàpera madura, però l’home se’n va al seu estatge etern, i les ploraneres ja ronden pel carrer. Sí, recorda’t del teu creador abans no es rompi el fil de plata i el llantió d’or s’esberli, abans no s’esmicoli la gerra a la font i la corriola del pou es trenqui