2 Cròniques 20:1-12

Després d’algun temps, els moabites i els ammonites, amb alguns meünites, van emprendre una campanya contra Josafat. Alguns van portar al rei aquesta informació: – Una gran multitud ve contra tu des de l’altra banda del Mar Mort, des del país d’Edom; ja són a Hassasson Tamar, o sigui Enguedí. Josafat, espantat, va decidir de recórrer al Senyor i proclamà un dejuni per tot Judà. Vingueren, doncs, els de Judà, els de totes les ciutats del país, i es van aplegar per invocar el Senyor. Josafat, dret enmig de l’assemblea de Judà i de Jerusalem, en el temple del Senyor, davant el nou atri, va exclamar: – Senyor, Déu dels nostres pares, tu ets el Déu del cel i domines tots els reialmes de la terra. Tens a les mans la força i el poder, i ningú no et pot plantar cara. Tu, Déu nostre, vas desposseir els habitants d’aquest país davant el teu poble d’Israel, i el vas donar per sempre als descendents d’Abraham, el teu amic. Un cop establerts al país, hi van edificar un santuari dedicat al teu nom, pensant: “Quan sobrevingui una desgràcia, el càstig de la guerra, la pesta o la fam, si ens presentem davant aquest temple, davant teu, perquè és el temple que porta el teu nom, i si et clamem a tu enmig del perill, tu ens escoltaràs i ens salvaràs.” Ara ja veus què fan els ammonites, els moabites i els edomites de la muntanya de Seïr: quan els d’Israel venien del país d’Egipte, tu no vas permetre que passessin pel seu territori, i per això, en lloc de destruir-los, es van desviar. Ara ens ho paguen venint a desposseir-nos de l’heretat que tu ens havies donat. Ets tu, Déu nostre, qui els has de judicar. Nosaltres no tenim prou força per a fer front a aquesta gran multitud que ara ens ataca; no sabem què fer, però tenim els ulls posats en tu.