1 Samuel 26:1-25

La gent de Zif anaren a trobar Saül, a Guibà, i li van dir: – David és amagat al tossal d’Haquilà, al vessant que mira al desert. Saül, amb tres mil homes escollits d’Israel, va baixar al desert de Zif a buscar-hi David. Saül va acampar al tossal d’Haquilà, al vessant que mira al desert, a prop del camí. David, que vivia aleshores al desert, en adonar-se que Saül venia a perseguir-lo, envià uns exploradors per saber de cert si Saül arribava. Llavors David s’aproximà al lloc on Saül havia acampat i va veure l’indret on dormien Saül i Abner, fill de Ner, el general en cap del seu exèrcit. Saül dormia al centre del campament, i la tropa jeia al voltant d’ell. David va dir a l’hitita Ahimèlec i a Abisai, fill de Seruià i germà de Joab: – Qui baixa amb mi al campament de Saül? Abisai va respondre: – Jo hi baixo. David i Abisai es van infiltrar de nit al campament de Saül i el van trobar dormint, ajagut al centre de tots. Tenia la llança clavada vora el seu capçal. Al seu voltant jeien Abner i els altres homes. Abisai digué a David: – Avui Déu ha posat el teu enemic a les teves mans. Ara mateix el clavaré a terra d’una llançada. No en caldran pas dues. Però David va respondre a Abisai: – No el matis! Qui quedaria net de culpa, si fes mal a l’ungit del Senyor? David va afegir encara: – Tan cert com viu el Senyor, és ell qui l’ha de fer morir, o bé de mort natural quan li arribi l’hora, o bé lluitant a la guerra. Però Déu me’n guard de fer res a l’ungit del Senyor! Pren-li només la llança que té al capçal i el càntir d’aigua, i anem-nos-en. Llavors David va agafar la llança i el càntir d’aigua que Saül tenia vora el capçal, i se’n van anar. Ningú no ho va veure ni se’n va adonar. No va despertar-se ningú, tothom dormia: el Senyor havia fet caure damunt d’ells un son profund. David va passar a l’altre costat d’on era Saül i s’aturà un tros lluny, dalt la muntanya. Els separava una bona distància. Llavors va cridar cap a la tropa i cap a Abner, fill de Ner: – Abner! No vols respondre? Abner va contestar: – Qui ets tu, que crides el rei? David li digué: – ¿Que no ets un home, tu, el més valent de tot Israel? ¿Doncs com és que no vetlles pel rei, el teu senyor? Algú ha vingut a assassinar-lo! No, no està bé això que has fet. Tan cert com viu el Senyor, us haurien de penjar a tots perquè no heu sabut guardar el vostre amo, l’ungit del Senyor! Mira on és la llança del rei i el càntir d’aigua del seu capçal. Saül va reconèixer la veu de David i exclamà: – David, fill meu, ¿no és la teva, aquesta veu que sento? David li respongué: – Sí, és la meva, rei i senyor meu. I va afegir: – Per què el meu senyor persegueix el seu servent? Què he fet jo, quin mal han fet les meves mans? I ara, que el rei, el meu senyor, vulgui escoltar les paraules del seu servent. Si és el Senyor qui t’incita contra mi, el perfum d’una ofrena bastaria per a calmar-lo; però si són els homes, que el Senyor els maleeixi aquí mateix, perquè avui em fan fora del meu país i em priven de compartir l’heretat del Senyor. És com si em diguessin: “Vés-te’n i adora altres déus!” Només voldria que la meva sang no caigués a terra lluny de la presència del Senyor. El rei d’Israel ha sortit a perseguir aquesta puça solitària com qui caça una perdiu per les muntanyes. Saül va dir: – He pecat. Torna, David, fill meu, que no et faré més mal, després que avui has tingut en tanta consideració la meva vida. He comès un greu error, insensat de mi! David va cridar: – Aquí tinc la llança del rei. Que vingui a recollir-la un dels teus homes. I que el Senyor recompensi a cada un de nosaltres el seu comportament magnànim i lleial. Avui el Senyor t’havia posat a les meves mans, però jo no he volgut fer mal a l’ungit del Senyor. Que així com avui he respectat la teva vida, el Senyor faci el mateix amb la meva i em guardi en els perills! Saül digué a David: – Beneït siguis, fill meu David! Tu prosperaràs i seràs el més fort. David se’n va anar pel seu cantó i Saül se’n tornà a casa seva.