JAUME 3:1-12

Germans meus, no sigueu molts a fer de mestres, sabent que us ex-poseu a un judici més sever, ja que tots fallem en moltes coses. Si algú no falla mai quan parla, aquest és un home perfecte, capaç de dominar també tot el cos. Quan posem la brida a la boca dels cavalls, ens obeeixen i podem dominar tot l’animal. Així mateix les naus: tan grans com són i empeses per vents tan forts, són dirigides amb un petit timó per allà on el timoner les vol portar. Igualment la llengua, tot i que és un membre molt petit, s’ufaneja de grans co-ses. Penseu quin bosc més gran podria arribar a encendre una molt petita guspira. Doncs, la llengua és un foc, tot un món de dolenteria. D’entre els nostres membres, la llengua es destaca com el que contamina tot el cos: ens consumeix el curs de l’existència quan és inflamada per l’infern. Perquè tota mena de bèsties i d’ocells, de rèptils i d’animals marins, poden ser dominats i han estat domats per l’espè-cie humana; però la llengua és un mal indomable, ple de verí mortal, que cap home no pot dominar. Amb la llengua beneïm el Senyor i Pare, i amb la llengua maleïm els homes que Déu ha creat a imatge seva. De la mateixa boca en surt benedicció i maledicció. Germans meus, això no pot ser. ¿Que potser una font raja per un mateix forat aigua dolça i aigua amarga? Germans meus, ¿que potser la figuera pot donar olives o una parra donar figues? Així tampoc no pot un mateix brollador donar aigua salada i dolça.