Joan Introducció
Introducció
L’Evangeli segons Joan és una de les obres més profundes del Nou Testament. El seu tremp teològic és comparable al dels textos més enlairats de Pau (p. ex., la Carta als Romans) o al de la Carta als Hebreus. Tanmateix, és una obra que neix en un moment ben determinat (darrers anys del segle I) i en un context força específic (confrontació de l’Església cristiana amb el judaisme d’orientació farisea). L’Evangeli segons Joan pretén d’envigorir i aprofundir la confessió de la fe cristiana en un context cultural nou i divers. Això explica que utilitzi un vocabulari peculiar i un esquema de fons diferent de l’esquema dels evangelis sinòptics. Tot plegat fa que la lectura i comprensió de l’Evangeli segons Joan no siguin una tasca senzilla.
L’obra es va gestar en el decurs d’un bon nombre d’anys i anà enriquint-se i arrodonint-se a mesura que les circumstàncies demanaven aclariments i aprofundiments del seu missatge fonamental. El nucli de tradicions més antigues sobre Jesús hi és encara perceptible; es tracta d’un material que probablement es va anar configurant al marge de la tradició sinòptica. Ara bé, en el moment en què s’escriu el cos central de l’evangeli, l’autor refon aquest material amb un estil personal i característic, de manera que és molt difícil distingir en el text les tradicions més antigues.
D’altra banda, tot fa pensar que l’obra no assoleix una forma definitiva i que, per això, alguns fragments no acaben d’encaixar amb el context on han estat situats. Així, per exemple, el capítol 21 és un apèndix que serveix per a arrodonir el missatge fonamental de l’evangeli, i el pròleg s’afegeix al cos central de l’obra quan aquesta ja té una certa estructura.
Pla de l’evangeli
L’evangeli es divideix en dues grans parts (1,19-12,50 i 13-20), precedides per una introducció poètica (1,1-18) i amb l’esmentat capítol 21 com a apèndix.
El text comença amb un fragment que se sol anomenar pròleg (1,1-18). Es tracta d’un himne que presenta Jesucrist en una relació de plena intimitat amb Déu i en el marc solemne de l’univers creat. Difícilment el pròleg es pot entendre sense la resta de l’evangeli.
Després hi ha la primera part de l’obra (1,19-12,50), que presenta un seguit de senyals prodigiosos i de diàlegs, que tenen Jesús com a figura central. Aquests capítols giren entorn d’un eix vertebrador: les discussions de Jesús amb els «jueus» (els representants del poble d’Israel que no volen creure en Jesús) i els seus diàlegs amb altres personatges que li són pròxims (Nicodem, la samaritana, les germanes de Llàtzer). El marc geogràfic de moltes d’aquestes escenes és fonamentalment Jerusalem i més en concret el temple. Les festes jueves i la seva significació teològica són el fil conductor intern que serveix per a presentar la figura de Jesús. Ens trobem amb una confrontació entre Jesús i el judaisme, que respon més al temps en què s’escriu l’evangeli que no pas al temps en què Jesús va viure. D’altra banda, els diàlegs que emmarquen els senyals prodigiosos realitzats per Jesús, serveixen per a aprofundir alguns elements centrals de la fe de la comunitat que respira sota les pàgines d’aquesta obra: el baptisme, el culte, l’eucaristia, la resurrecció.
Ve després la segona part, que parla de l’hora de la glòria de Jesús, el Fill (cc. 13-20). Aquesta segona part presenta primerament Jesús i els seus deixebles en el marc d’un sopar de comiat (cc. 13-17). Són capítols cabdals, en els quals Jesús s’adreça directament a la comunitat (el lector) i li anuncia l’esdevenidor, que serà marcat per l’acció i la presència de l’Esperit Sant (el Paràclit o Defensor). Jesús anuncia la seva absència, però promet que tornarà; aquest retorn s’acompleix mitjançant la seva nova presència, que és el resultat de l’acció de l’Esperit. El qui parla en aquesta secció és Jesús ressuscitat i glorificat. El lector es troba, doncs, transportat al moment en què Jesús se’n va: és un més dels deixebles i escolta Jesús que il·lumina la seva vida i les seves dificultats i angoixes presents.
La resta de la segona part de l’evangeli és formada pels relats de la passió i la resur-recció (cc. 18-20). La tradició sobre la passió, comuna als altres evangelis, ha estat encabida en l’esquema cristològic de l’obra; així la passió es converteix en una marxa triomfal de Jesús vers la creu, la qual és presentada més com un tron que com un patíbul. Jesús és exaltat i glorificat en la seva reialesa («el rei dels jueus», 19,19). La mort de Jesús és el començament de l’existència de la comunitat (19,25-27). Aquest començament coincideix amb el do de l’Esperit (19,30). Els relats de les aparicions tenen com a nucli fonamental l’explicació del pas de la vida terrenal de Jesús a la seva nova presència («Feliços els qui creuran sense haver vist!», 20,29).
El capítol 21, l’apèndix de l’obra, ens situa en la vida de la comunitat de després de Pasqua. El text subratlla la figura de Pere (es reconeix la seva funció en el si de les comunitats cristianes primitives) i presenta el «deixeble estimat» com a model de la fe de la comunitat i com a autor de l’evangeli. La tradició més antiga identificà el deixeble estimat amb Joan, fill de Zebedeu i germà de Jaume. Tanmateix aquesta identificació no acaba de ser clara. En qualsevol cas, l’atribució de l’evangeli a Joan és posterior a l’acabament de l’obra.
Característiques teològiques
Unes quantes claus de lectura poden ajudar a seguir el fil intern de l’evangeli. L’escrit té una orientació ben concreta i definida: parteix d’una fe i vol aprofundir aquesta fe (1,12). Allò que és objecte d’adhesió total és l’afirmació que Jesús és el Messies, el Fill de Déu (1,49; 20,31). L’adhesió a Jesús és la font de plenitud i de sentit: la vida (5,24). Ara bé, aquesta fe (el fet de «creure en Jesús», 12,11) és obra de Déu (6,29). Més en concret, «creure en Jesús» és fruit de l’acció de l’Esperit (7,39), que porta el creient a viure com Jesús. El manament nou que reben els deixebles és aquest: «que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat» (13,34). L’Esperit actualitza l’ensenyament de Jesús a través del record i de la comprensió (14,26). Per això una relectura de l’existència terrenal de Jesús, com la que fa l’evangeli, és també una manera d’il·luminar per dins la vida de la comunitat, ja que, en definitiva, es participa de la vida de Jesús quan es viu en plenitud la vida comunitària
L’Evangeli segons Joan és, per tant, una obra amb dos fronts o nivells que s’entrellacen i que s’il·luminen mútuament: la vida de Jesús és el moll de l’os de la vida de la comunitat que creu en aquest mateix Jesús. Ambdós nivells coexisteixen i estan referits l’un a l’altre en el text de l’evangeli. Per això el text joànic pot integrar en la vida de Jesús esdeveniments que pertanyen més aviat a la vida de la comunitat: els creients en Jesús són expulsats de la sinagoga (9,22) perquè confessen que Jesús és el Messies; la fe i la praxi de la comunitat en relació amb l’eucaristia són referides directament a la vida de Jesús (6,22-29); la situació de la comunitat mentre dura l’absència de Jesús és projectada al sopar de comiat i a la pregària que Jesús fa pels seus (c. 17). Aquesta pregària és marcada per una promesa que es va repetint: «tornaré a vosaltres» (14,18).
En resum, l’estructura interna de l’Evangeli segons Joan (amb el doble nivell esmentat: el de la vida de Jesús i el de la vida de la comunitat a la qual el text s’adreça) ens pot ajudar a comprendre millor els altres evangelis. També els evangelis sinòptics s’escriuen a la llum de la fe de després de Pasqua, i, per tant, també arriben a entrellaçar la vida de Jesús i la vida de la comunitat. La presència de Jesús en el si de les comunitats primitives és el punt de referència fonamental del cristianisme naixent.
Actualmente seleccionado:
Joan Introducció: BCI
Destacar
Compartir
Copiar
¿Quieres guardar tus resaltados en todos tus dispositivos? Regístrate o Inicia sesión
Bíblia Catalana, Traducció Interconfessional (BC) Text Bíblia Catalana Traducció Interconfessional, sensa els llibres Deuterocanonics, Copyright © Sociedad Bíblica de España, 2008 Utilizada con permiso